No estaria malament una premsa actual en valencià en la ciutat d'Alacant, com els periòdics que hi havia abans de la guerra civil

 ESTEM ELS ALICANTINS SOTA LA PRESSIÓ DE NO PODER LLEGIR EN LA NOSTRA PRÒPIA LLENGUA: EL VALENCIÀ

Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig

La premsa satírica alacantina: memòria, identitat i una necessitat pendent

Al llarg dels segles XIX i XX, la ciutat d’Alacant va viure una etapa d’esplendor periodística que avui sovint oblidem. En una ciutat oberta al port, al comerç i a les idees, la premsa no sols informava: feia poble, creava consciència i articulava una veu pròpia. Especialment significativa va ser la premsa satírica en valencià, que amb humor, irreverència i esperit crític va saber connectar amb la gent senzilla dels barris, amb els treballadors i amb aquell alacantinisme popular que no sempre trobava espai en els grans diaris oficials.

Entre les capçaleres més emblemàtiques destaquen El Cullerot Alicantí i El Tio Cuc, dos setmanaris que formen part inseparable de la història cultural de la ciutat.

El Cullerot Alicantí: la burla com a arma crítica

Fundat en 1884, El Cullerot Alicantí va ser un periòdic satíric escrit majoritàriament en valencià, amb una clara vocació republicana i anticlerical. El seu impulsor fou José Moscat Oñate, i posteriorment passà per altres mans directives que mantingueren viva la flama crítica de la publicació.

El Cullerot no era sols un full d’acudits. Era una eina de fiscalització del poder local, una veu incòmoda que denunciava abusos, hipocresies i privilegis. Utilitzava el parlar popular d’Alacant, amb una ortografia sovint fonètica i carregada d’ironia, que reflectia la llengua viva dels carrers. La seua sàtira punyent li comportà més d’un problema amb les autoritats i episodis de censura, però també li donà una gran popularitat.

En les seues pàgines col·laboraren escriptors locals, periodistes combatius i intel·lectuals que entenien el periodisme com una forma de militància cívica. Aquell model de premsa no pretenia ser neutral en el sentit asèptic del terme; pretenia ser honesta amb la seua gent.

El Tio Cuc: la veu del poble

Anys més tard, en 1914, apareixeria El Tio Cuc, probablement el setmanari satíric més recordat d’Alacant. El seu fundador i ànima fou Josep Coloma Pellicer, un periodista prolífic que ja havia participat en altres publicacions festives i crítiques abans de consolidar aquest projecte.

El Tio Cuc es definia amb ironia com a “orgue oficial de la xusma i de la gent de tro”, assumint amb orgull la defensa de les classes populars. Escrivia en valencià col·loquial, ple d’expressions locals, i feia de la sàtira una forma de denúncia social. La política municipal, els caciquismes, els conflictes laborals o les contradiccions morals de l’època eren matèria habitual en les seues columnes.

En una etapa posterior hi col·laboraria també Enric Valor, que aportà textos i ajudà a dignificar progressivament la llengua escrita de la publicació, acostant-la a les Normes de Castelló. Aquest detall és important: mostra com la premsa satírica no estava renyida amb l’evolució cultural i lingüística, sinó que hi contribuïa activament.

El Tio Cuc va sobreviure amb interrupcions fins a 1936. La Guerra Civil i el nou context polític posaren fi a aquella tradició de premsa satírica valencianoparlant amb una forta arrel popular.

Una ciutat amb moltes veus

A banda d’aquestes capçaleres, Alacant comptà amb nombrosos diaris i setmanaris: obreristes, republicans, conservadors, comercials, literaris. La ciutat era plural, i la seua premsa també. Cada sensibilitat trobava, amb més o menys dificultats, un espai on expressar-se.

Aquesta diversitat és la que dona qualitat democràtica a una societat. La premsa no ha de ser un cor unànime, sinó un conjunt de veus que dialoguen, discrepen i reflecteixen la complexitat del carrer.

I hui? Una reflexió necessària

En l’actualitat, molts alacantins perceben que la ciutat no disposa d’un periòdic en valencià amb una clara vocació popular i crítica com aquells del passat. La presència mediàtica en castellà és majoritària —com és el cas del diari Información— i això deixa sense un referent propi a una part de la ciutadania que voldria llegir l’actualitat local des d’una òptica valencianoparlant i amb una sensibilitat més arrelada al territori.

No es tracta d’excloure ningú ni de substituir unes capçaleres per altres. Es tracta de sumar. De recuperar l’esperit d’aquells periòdics que feien ciutat des de la llengua pròpia, que exercien una crítica valenta i que connectaven amb els barris, amb les festes, amb els mercats i amb les inquietuds socials.

Un periòdic alacantí en valencià, hereu simbòlic d’El Cullerot i d’El Tio Cuc, podria aportar:

• Una normalització real de la llengua en l’espai públic.

• Una mirada crítica i independent sobre la política municipal.

• Un espai per a la cultura popular, les Fogueres, la música, el teatre i la literatura locals.

• Una plataforma per a joves periodistes i escriptors compromesos amb la ciutat.

La memòria de la premsa satírica alacantina ens recorda que el periodisme pot ser combatiu sense perdre l’humor, popular sense ser banal, i ideològic sense deixar de ser honest. Recuperar aquell esperit no és un exercici de nostàlgia; és una aposta pel pluralisme i per una ciutat més viva culturalment.

Potser ha arribat el moment que Alacant torne a tenir una veu pròpia en paper —o en digital— que parle com parla la seua gent i que mire el poder amb la mateixa ironia amb què ho feien els nostres avantpassats. Perquè una ciutat sense mitjans diversos és una ciutat amb menys democràcia. I Alacant, per la seua història, mereix molt més.

Bon dia i salut!