El NO poder-se arrelar.
EL CAPITALISME MENJA TERRA Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig Això d’arrelar-se a un lloc no és una mera inclinació sentimental, ni una feblesa nostàlgica pròpia d’esperits sentimentals: és, més aviat, una exigència ontològica de la condició humana. L’ésser humà, en la seua radical finitud, necessita inscriure’s en una geografia concreta, habitar un espai que no siga merament físic sinó simbòlic, històric i afectiu; una terra que esdevinga pàtria en el sentit més noble del terme: no com a instrument ideològic, sinó com a àmbit de pertinença, de continuïtat i de significació. Tanmateix, aquesta necessitat primigènia entra en col·lisió frontal amb les dinàmiques dissolvents del capitalisme contemporani. No parlem ací d’un fenomen circumscrit als Països Catalans o a l’Estat espanyol, sinó d’una lògica expansiva i totalitzadora que ha colonitzat pràcticament tots els racons del planeta, amb una virulència particularment accentuada en paradigmes com el dels Estats Units,...