El NO poder-se arrelar.

 EL CAPITALISME MENJA TERRA

Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig

Això d’arrelar-se a un lloc no és una mera inclinació sentimental, ni una feblesa nostàlgica pròpia d’esperits sentimentals: és, més aviat, una exigència ontològica de la condició humana. L’ésser humà, en la seua radical finitud, necessita inscriure’s en una geografia concreta, habitar un espai que no siga merament físic sinó simbòlic, històric i afectiu; una terra que esdevinga pàtria en el sentit més noble del terme: no com a instrument ideològic, sinó com a àmbit de pertinença, de continuïtat i de significació.

Tanmateix, aquesta necessitat primigènia entra en col·lisió frontal amb les dinàmiques dissolvents del capitalisme contemporani. No parlem ací d’un fenomen circumscrit als Països Catalans o a l’Estat espanyol, sinó d’una lògica expansiva i totalitzadora que ha colonitzat pràcticament tots els racons del planeta, amb una virulència particularment accentuada en paradigmes com el dels Estats Units, on l’ultracapitalisme ha elevat la mercantilització a categoria quasi metafísica.

En aquest context, es produeix una paradoxa aparentment absurda però profundament reveladora: falta terra. Sí, falta terra. I no en un sentit estrictament físic —que seria, a totes llums, ridícul—, sinó en un sentit social i polític. Allò que escasseja no és l’espai, sinó l’accés legítim a aquest espai. La crisi de l’habitatge, presentada de manera interessada com una simple qüestió d’insuficiència constructiva, actua en realitat com un dispositiu ideològic destinat a ocultar una veritat incòmoda: no falten cases; el que falta és voluntat de distribuir-les de manera justa.

Allò que es pretén, sota la coartada d’una suposada escassetat, és la concentració de la propietat en mans d’una minoria extractiva que opera amb una lògica estrictament especulativa. Els habitatges esdevenen així no espais de vida, sinó actius financers; no llars, sinó mercaderies sotmeses a la volatilitat del mercat. I mentre uns pocs acumulen immobles com qui acumula valors borsaris, amplis sectors de la població són expulsats del dret fonamental a habitar.

Particularment greu és el fenomen dels pisos turístics, que constitueix una de les formes més evidents de despossessió contemporània. La transformació massiva d’habitatges en allotjaments de curta durada no sols desarticula el teixit comunitari dels barris, sinó que contribueix decisivament a l’encariment dels preus i a l’expulsió dels residents. És, en essència, una colonització econòmica de l’espai quotidià.

Igualment inadmissible és la coexistència obscena entre habitatges buits i persones sense accés a una vivenda digna. Que existisquen cases abandonades mentre es promou la construcció desmesurada amb finalitats especulatives revela fins a quin punt el sistema ha substituït la racionalitat social per la rendibilitat immediata. L’enderrocament indiscriminat per a alçar edificis desconnectats de les necessitats reals de la població no és progrés: és depredació urbanística.

Davant d’aquest panorama, no podem permetre’ns la resignació. La història ens ensenya que els pobles que renuncien a la seua capacitat d’arrelament acaben dissolts en la indiferència global. Però també ens recorda que la resistència és possible quan hi ha consciència col·lectiva. Som, al capdavall, un poble amb una llarga tradició de persistència, de dignitat i de voluntat de ser.

Per això, en temps adversos com els presents, cal reivindicar amb més força que mai el dret a la terra —no com a propietat acumulativa, sinó com a espai compartit—, el dret a l’habitatge —no com a privilegi, sinó com a necessitat bàsica—, i el dret a arrelar —no com a luxe, sinó com a condició de possibilitat d’una vida plenament humana. Perquè només des de l’arrel es pot créixer.

Visca la terra i muira lo mal govern!

Bon dia i salut.