TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG

ELS MASOS DE S ANT VICENT DEL RASPEIG: ARQUITECTURA DEL TEMPS I DE LA TERRA Fet per: L'Home del Capell En el terme antic de Sant Vicent del Raspeig, disseminats com grans de memòria sobre el mantell ocre del secà, s’alcen encara els masos , estes construccions rurals que, més que edificis, són dipòsits de la saviesa antiga , bornes de pedra que marquen, amb humil magnificència, la intimitat profunda d’un poble agrícola que s'ha sabut adaptar a l’asperesa del clima i a l’atzarosa configuració de la serra. El mas com a entitat viva El mas santvicenter no és sols una casa: és una unitat orgànica, una mena de microcosmos on la vida es desplegava amb una plenitud severa, però d’una bellesa essencial i perdurable. L’edificació, aixecada quasi sempre sobre un modest replà o a mitja falda d’un tossal, es disposa amb una geometria sense ostentació, però d’una coherència admirable. Els murs, amassats de calç, pedra viva i argamassa , retenen encara la frescor de les nits d’estiu i la...

                                                              L'ESPART Fet per: el Tio Canyot L’ànima verda de la terra: l’espart, fil d’eternitat rural Entre els tossals calcinats pel sol i les rambles on el vent xiscla com una fera antiga, hi creix, tenaç i callat, l’espart. Herba dura i fidel, senyora de la sequera, l’espart és la flor pobra dels secans, la que s’agafa a la pedra com qui s’aferra a la vida. Els llauradors la miraven amb respecte, perquè sabien que allà on hi ha espart, hi ha esperança de subsistir. L’espartar i la sega Quan arribava el juny o el juliol, els homes del poble s’alçaven amb l’alba, abans que el sol colpejara amb fúria, i eixien a l’espartar. Portaven el cabasset de vímet, la falç curta i el mocador al cap. La sega de l’espart era un acte quasi ritual. Es tallava el feix amb la mà esquerra i, amb la d...

L'UTILITZAMENT DE LA BARRELLA I EL VERITABLE OFICI CARACTERÍSTIC DELS SANTVICENTERS   Per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig                                Introducció Si ens aturem a pensar en com van nàixer coses tan quotidianes com el sabó o el vidre, segurament no imaginaríem que una part d’aquella història va tindre lloc ací mateix, a Sant Vicent del Raspeig. Entre marges de terra vermella i ferma, rambles reblides d'amerlerars i tossals ressecs, hi creixien unes plantes de tamany prou considerable però de gran valor: les soses i les barrelles. Hui les veiem com simples brosses del secà, però durant segles foren la clau d’una riquesa que arribava molt més lluny del nostre terme. En cremar-se, aquestes plantes deixaven una cendra plena de sals minerals, anomenada “pedra de sosa”, que servia per a fabricar sabó i vidre. Aquella cendra s’exportava des del port d’Alacant i era molt buscada arreu ...