TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG

Llegir en valencià/català, la millor cura contra el feixisme Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig «La millor manera de passar-ho bé en una societat prou globalitzada és llegir allò que t’ompli per dins.» Llegir és molt més que ajuntar paraules i passar pàgines. Llegir és pensar, imaginar, qüestionar i descobrir altres maneres de veure el món. I, en temps en què els discursos d’odi, la intolerància i el feixisme tornen a trobar espais on créixer, llegir pot ser una de les millors eines per combatre’ls. I si, a més, llegim en valencià, estem fent molt més que gaudir d’un llibre. Estem mantenint viva una llengua, una cultura i una manera pròpia d’entendre i explicar la realitat. El feixisme s’alimenta sovint de la por, de la ignorància i de la simplificació. Necessita enemics fàcils d’identificar i missatges senzills que no deixen espai al dubte. La lectura, en canvi, ens obliga a parar, a escoltar altres veus i a conviure amb idees diferents de les nostres. Un llibre pot fer-...

  No sols demanem que es reediten només les Rondalles Valencianes d'Enric Valor, sinó també tota la saga de novel·les i contarelles, i la part més important, el Cicle de Cassana. Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig Fa ja un temps que no es reedita l'Obra Completa d'Enric Valor. S'han reeditat gairebé sempre les mateixes coses, rondalles i Flexió Verbal, llibres també cabdals i que tenen un ús diari per als treballadors de la llengua. Però, Enric Valor no és només un escriptor exclusivament de diccionaris, sinó que és un novel·lista, i dels més grans de la llengua catalana, i poc se li ha esmentat pel treball tan grandiós que va fer per la literaturització de l'idioma i de salvar aquella tradició atàvica de la seua comarca. És una home que ha literaturitzat dècades, i això no és el que s'ensenya per exemple a les escoles, sinó que només s'esmenten les seues rondalles, que també tenen una importància molt gran per al poble valencià, puix és memòri...

 Lo nostre batlle panfígol de Sent Vicent està essent criticat per la població santvicentera per ser un "home amant de l'asfalt". Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig Aquestes són les darreres notícies de Sant Vicent del Raspeig. Els veïns s'estan queixant perquè el seu alcalde està asfaltant tot el que veu que és terra. Tot allò que siga pols, terra, macetes, el que siga, ja està Patxi per a asfaltar-lo. Alerta per a qui tinga un tros de terra, perquè si et descuides, Super Patxi ja t'ho ha asfaltat. Les notícies més alarmants diuen que ahir pel matí, van trobar al Patxi abraçat a una carretera i pegant-li petons a les línies de l'asfalt a l'hora de més calor del dia, per a aprofitar al màxim l'ocasió. Els nadius s'han alarmat i diuen que ja no li votaran en les pròximes eleccions.  Bon dia i salut. Visca la terra i muira lo mal govern!

 LA HUMANITAT, EL POBLE, ARRIBARÀ A INVENTAR RAONANT AMB EL PENSAMENT EL QUE LI CONVÉ PLURALMENT, CAR SINÓ ESTEM TOTS BÉ CAP ESTÀ VERITABLEMENT BÉ. Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig La humanitat és una paraula massa porosa, perquè tots som humans, però, veritablement, els qui treballem perquè la humanitat prospere som ben pocs. I jo m'hi incloc, puix sóc llaurador; si no hi haguera llauradors, ningú menjaria, almenys fruites, verdures i hortalisses. Jo, que vinc del nucli social potser més humil del poble santvicenter i, per extensió, del poble valencià, de l'agrari País Valencià, em manifeste per a expressar una sèrie de reflexions sobre fets que s'esdevenen cada dia i als quals, tanmateix, no solem prestar l'atenció que mereixen. Els qui ens governen semblen actuar de manera que empenyen el poble cap a la revolució, la revolució dels treballadors, perquè cada vegada més persones qüestionen l'ordre establert i reclamen un sistema que beneficie la maj...

  EL PAÍS VALENCIÀ NO ESTÀ ARRUÏNAT COM A POBLE, CADA VOLTA TÉ MÉS FORÇA, I AIXÒ NO M'HO INVENTE JO. La gent del poble valencià se n’adona de les conseqüències del capitalisme i de la paraula prohibida «colonització». Tot i això, anirem per parts, llevant-li els ossos al conill i destripant-lo. És clar que la gent del poble sap molt bé què passa, però potser ara ho sap més que mai: coneix millor que mai les conseqüències d’aquest capitalisme colonial que hi ha al País Valencià i, per dissort, en molts altres llocs del món. Darrerament, amb la vaga indefinida de professors d’enguany, molta gent —no sols professors i alumnes, perquè els alumnes també són persones amb un criteri propi i ben definit— s’ha adonat que el govern i el sistema actual són estranys i no acaben d’agradar del tot a la gent del País Valencià. Veient el que varen fer primer durant la DANA, amb vora 300 víctimes, inclosos fins i tot votants del sector capitalista, molts han pres consciència de qui voten i de quine...

 30 de maig de 2026, Floreal del Raspeig. 500 vivendes a Planes: l'últim pas cap a la destrucció de la ruralia LO DESASTRE CAPITALISTA PER A "MILLORAR EL COLONIALISME" LA INVASIÓ I L'ANTIECOLOGISME. NO, NO A LA MACROURBANITZACIÓ QUE VOLEN FER A PLANES, UN POBLET AÏLLAT, DEL COMPTAT I DE 697 HABITANTS QUE ACABARÀ EN MÉS DE 2000 HABITANTS. Que no mos engalipen amb romanços... Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Rapeig: No ens enganyem. El projecte de 500 vivendes a Planes no és una operació pensada per a garantir el futur del poble. No és una iniciativa destinada a assegurar habitatge assequible per als joves de la comarca. No és un pla per a reforçar la vida rural. És, sobretot, una operació de creixement urbanístic que respon a una lògica especulativa aliena a les necessitats reals del territori. La vila de Planes Planes és un poble menut, envoltat de muntanyes, amb una identitat pròpia i una història que no pot reduir-se a ser un decorat per a inversors, prom...

ENDERROQUEN UNA VELLA CASA DE SANTA FAÇ DE MÉS DE DOS-CENTS ANYS PER A FER UN EDIFICI MODERN VORA LA CARRETERA   LA MEDIOCRITAT DE LES EMPRESES CONSTRUCTORES, NO ELS IMPORTA LA TERRA, SOLS FER RIQUESA ECONÒMICA APROFITANT LA SITUACIÓ DE LA TERRA I LA VIVENDA. FET PER LO TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG Al País Valencià, des dels anys 50 del segle passat, hi ha hagut l’absurditat de la depredació urbanística sense cap sentit dins del nostre camp. Un exemple actual el trobem hui a la Santa Faç, pedania d’Alacant, on hi ha cases que potser són més velles, inclús, que el mateix monestir. Hui mateix han enderrocat una vella casa de vora tres-cents anys, al costat de la carretera, d’eixes grans cases de l’Horta d’Alacant. A més, l’enderrocament s’ha fet sense l’opinió de la gent del poblet; és a dir, en ser una propietat privada, simplement les constructores l’han enderrocada, no sols l’edifici sinó més de tres-cents anys d’història. Eixa vella casa podia haver sigut el somni d’algú...

LA BATALLA DE L'AIGUA Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig Jo crec en la Santa Faç, però el que no veig just, com a llaurador de la nostra polsosa terra vermella de Floreal, és utilitzar la Santa Faç com a incògnita per a furtar l’aigua del Montnegre i davallar-la fins a l’Horta d’Alacant, deixant Sant Vicent condemnat a la sequera i al secà. Tenint en compte que el pantà de Tibi es va construir entre els anys 1580 i 1594, podem dir, o més bé afirmar, que els santvicenters també volien l’aigua del pantà. Però la vila del Raspeig, en aquella època, era més bé un roal de cases envoltant una ermita amb el nom de Sant Vicent Ferrer, abans construida en honor a (San Ponce) i que posteriorment passà a ser anomenada com a Ermita de Sant Vicent Ferrer. Evidentment, Alacant es mostrava com una ciutat amb una bona activitat comercial i autonomia. Els vins cada volta tenien més valor i arribaven cada vegada més lluny del nostre territori. Tanmateix, eren intel·ligents: no tenien ...

  CAMINS SENSE ASFALT CAMINS LLIURES Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig Dissortadament, al nostre poble, Sant Vicent del Raspeig , no s’ha sabut valorar com cal allò antic, ni molt menys la nostra ruralitat. És a dir, per ignorància —o potser per interessos— dels governants i dels grans empresaris, no s’ha pensat en el benestar del poble treballador, sinó en convertir la terra en un espai despersonalitzat, sense ànima, reblit de naus industrials, asfalt (blec), edificis i xalets. Aquesta transformació no és casual ni innocent: respon a una manera d’entendre el territori com un simple recurs econòmic, i no com un espai viu, carregat d’història, memòria i identitat. Els camps, els camins i les construccions tradicionals no són només elements físics; són testimonis d’una forma de vida que ens connecta amb les arrels i amb les generacions que ens han precedit. En la primera imatge, podem observar com era, fa tot just un mes, un camí rural a la partida del Canastell, amb...

  EL CAPITALISME MENJA TERRA Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig Això d’arrelar-se a un lloc no és una mera inclinació sentimental, ni una feblesa nostàlgica pròpia d’esperits sentimentals: és, més aviat, una exigència ontològica de la condició humana. L’ésser humà, en la seua radical finitud, necessita inscriure’s en una geografia concreta, habitar un espai que no siga merament físic sinó simbòlic, històric i afectiu; una terra que esdevinga pàtria en el sentit més noble del terme: no com a instrument ideològic, sinó com a àmbit de pertinença, de continuïtat i de significació. Tanmateix, aquesta necessitat primigènia entra en col·lisió frontal amb les dinàmiques dissolvents del capitalisme contemporani. No parlem ací d’un fenomen circumscrit als Països Catalans o a l’Estat espanyol, sinó d’una lògica expansiva i totalitzadora que ha colonitzat pràcticament tots els racons del planeta, amb una virulència particularment accentuada en paradigmes com el dels Estats Units,...

De la neu immaculada a la pols ocràcia: elegia ultraculta sobre el calfament global i la seua epifania devastadora al País Valencià FET PER LO TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG En l’era present —que alguns, amb terminologia d’hipèrbole quasi escatològica, han gosat anomenar  Antropocé — la humanitat contempla, amb una barreja d’hybris prometeica i d’estupor tardà, l’efecte retroactiu de les seues pròpies desmesures. El fenomen designat com a calfament global no és merament una oscil·lació tèrmica dins els cicles naturals de la biosfera, sinó una alteració sistèmica, una disrupció ontològica del metabolisme planetari, provocada per la combustió massiva d’hidrocarburs fòssils, la desforestació extensiva i la hipertrofia productivista que, des de la Revolució Industrial, ha convertit l’atmosfera en una cambra d’acumulació gasosa saturada de diòxid de carboni, metà i òxids nitrosos. Aquest increment sostingut de la temperatura mitjana global —que els informes del  Intergovernm...

  ESTEM ELS ALICANTINS SOTA LA PRESSIÓ DE NO PODER LLEGIR EN LA NOSTRA PRÒPIA LLENGUA: EL VALENCIÀ Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig La premsa satírica alacantina: memòria, identitat i una necessitat pendent Al llarg dels segles XIX i XX, la ciutat d’Alacant va viure una etapa d’esplendor periodística que avui sovint oblidem. En una ciutat oberta al port, al comerç i a les idees, la premsa no sols informava: feia poble, creava consciència i articulava una veu pròpia. Especialment significativa va ser la premsa satírica en valencià, que amb humor, irreverència i esperit crític va saber connectar amb la gent senzilla dels barris, amb els treballadors i amb aquell alacantinisme popular que no sempre trobava espai en els grans diaris oficials. Entre les capçaleres més emblemàtiques destaquen El Cullerot Alicantí i El Tio Cuc , dos setmanaris que formen part inseparable de la història cultural de la ciutat. El Cullerot Alicantí: la burla com a arma crítica Fundat en ...