Ens van furtar l'aigua els d'Alacant, Sant Joan i Mutxamel amb l'ajuda de la Santa Faç.
Jo crec en la Santa Faç, però el que no veig just, com a llaurador de la nostra polsosa terra vermella de Floreal, és utilitzar la Santa Faç com a incògnita per a furtar l’aigua del Montnegre i davallar-la fins a l’Horta d’Alacant, deixant Sant Vicent condemnat a la sequera i al secà.
Tenint en compte que el pantà de Tibi es va construir entre els anys 1580 i 1594, podem dir, o més bé afirmar, que els santvicenters també volien l’aigua del pantà. Però la vila del Raspeig, en aquella època, era més bé un roal de cases envoltant una ermita amb el nom de Sant Vicent Ferrer, abans construida en honor a (San Ponce) i que posteriorment passà a ser anomenada com a Ermita de Sant Vicent Ferrer. Evidentment, Alacant es mostrava com una ciutat amb una bona activitat comercial i autonomia. Els vins cada volta tenien més valor i arribaven cada vegada més lluny del nostre territori. Tanmateix, eren intel·ligents: no tenien més que alguns ramals de sèquies que venien d’Orgegia o que davallaven des de les rambles del Rambutxar i d’altres.
Pantà de Tibi, entre les muntanyes.
L’Horta d’Alacant sempre havia estat en un territori sec, més encara que el Raspeig, però a diferència de nosaltres, ells tenien més poder i més sèquies que aprofitaven per a regar gran part de l’erm territori. Tot i això, hem de tenir en compte que el monestir de la Santa Faç es va començar a construir cap a l’any 1489, al voltant de la relíquia de la Santa Faç que s’hi venera. Això ens dona per a pensar. Estava tot planejat? Se n’havien inventat una relíquia i la varen fer sagrada per dissimular el mal repartiment de l’aigua en la nostra terra? Era perquè els santvicenters no pogueren dir res? Aquestes coses poden ser certes o inexactes, però no em sorprendria que alguna d’aquestes qüestions fora veritat.
Evidentment, la construcció del pantà de Tibi canvià tot aquell territori, puix es varen fer les conegudes “Torres de l’Horta”, eren torres vigia adosades a grans cases que pertanyien a l'aristocràcia, de les quals algunes poques encara romanen en peu; altres les han enderrocades per a fer urbanitzacions i altres les estan deixant caure per a després especular amb les vivendes que s’hi puguen construir. Bàsicament, el patrimoni no importa per als amos del capital; mai no ha importat la veritat, només els diners i el poder econòmic.
Podem dir que la Santa Faç tingué molta més rellevància dins de la religió i del poble que Sant Vicent Ferrer. Dic això perquè, segons la religió, és la cara de Jesucrist gravada en la seua pròpia sang.
El lloc del monestir, enmig de l’Horta d’Alacant i prop del nucli de Sant Joan, es va aprofitar perquè aquests pogueren fer servir les sèquies de l’Horta i regar els seus rodals verds i bancals de vinyes. És a dir, que Sant Joan s’aprofità d’aquella proximitat amb Alacant i amb la Santa Faç per a formar part d’aquella extensió de terra de l’Horta d’Alacant, motiu pel qual encara es veuen torres de l’Horta en el seu terme.
Mutxamel, més al nord i molt prop de Sant Joan, també aprofità la situació, encara que ells ja tenien alguna sèquia com, per exemple, l’assut de Mutxamel, molt conegut entre la gent del poble. Els mutxamelers varen ser llestos i, en lloc de fer-se enemics del poble veí, van compartir grans vincles comercials agraris, cosa que va fer que Sant Joan desviara ramals d’aigua cap a Mutxamel.
Mentrestant, Sant Vicent, com el poble més lluitador i més maltractat de la seua comarca, va quedar sense aigua. Només amb algunes basses de pluja que servien per a inundar els camps a l’estiu, mentre que a l’hivern els pertocava resistir amb les pluges ocasionals. És cert que el clima d’Alacant, Sant Joan i Mutxamel és pràcticament el mateix, encara que amb dies gèlids puntuals. Sant Vicent, però, queda més elevat i exposat al mestral, amb una vida més de subsistència, i per sort plovia lleugerament més que en la resta dels pobles i les nevades eren freqüents en aquella època.
Tibi, un poble al peu de la Penya Roja, també quedà sense dret a gastar l’aigua del seu propi pantà. Podien usar el riu, però no fer sèquies aprofitant l'aigua del pantà. A més, es troba a una altitud considerable i els hiverns eren més durs i nevats. Els bancals que descendien del pantà es mostraven secs, dedicats a ametlers -encara avui en dia-. Si parlem d’un poble condemnat a no aprofitar la seua pròpia aigua, Tibi potser guanye.
El que sí tenim clar és que en aquesta terra —inclús hui— hi ha una lluita constant per l’aigua. En aquells temps, com que l’aristocràcia vivia del camp i del fondilló, l’aigua era l’essència de l’horta, que en un territori sec varen convertir en una terra fèrtil.
Més tard, cap al 1700, època d’esplendor de l’Horta d’Alacant, Sant Vicent es consolidà com a nucli de població, encara que depenia d’Alacant. Era un territori oblidat i llunyà, que no interessava massa, però amb la lluita dels santvicenters aconseguiren un petit ramal d’aigua del Montnegre.
Va ser tota una batalla pel poder, pel control d’un recurs essencial. Sens dubte, si hi ha alguna cosa que va lligada a la nostra terra, és aconseguir l'aigua.
Santvicenters, tibencs, mutxamelers, santjoaners i Alicantins. No hem de competir els uns amb els altres, però tampoc ser iguals, ens hem de respectar i no hem de fer batalles de poder com fou aquesta.
Visca la terra i muira lo mal govern!
Bon dia i salut!
Qualsevol cosa a afegir deixeu-la ací davall, feu molta feina posant un comentari. Bon dia i salut.
ResponElimina