TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG

ENDERROQUEN UNA VELLA CASA DE SANTA FAÇ DE MÉS DE DOS-CENTS ANYS PER A FER UN EDIFICI MODERN VORA LA CARRETERA   LA MEDIOCRITAT DE LES EMPRESES CONSTRUCTORES, NO ELS IMPORTA LA TERRA, SOLS FER RIQUESA ECONÒMICA APROFITANT LA SITUACIÓ DE LA TERRA I LA VIVENDA. FET PER LO TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG Al País Valencià, des dels anys 50 del segle passat, hi ha hagut l’absurditat de la depredació urbanística sense cap sentit dins del nostre camp. Un exemple actual el trobem hui a la Santa Faç, pedania d’Alacant, on hi ha cases que potser són més velles, inclús, que el mateix monestir. Hui mateix han enderrocat una vella casa de vora tres-cents anys, al costat de la carretera, d’eixes grans cases de l’Horta d’Alacant. A més, l’enderrocament s’ha fet sense l’opinió de la gent del poblet; és a dir, en ser una propietat privada, simplement les constructores l’han enderrocada, no sols l’edifici sinó més de tres-cents anys d’història. Eixa vella casa podia haver sigut el somni d’algú...

LA BATALLA DE L'AIGUA Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig Jo crec en la Santa Faç, però el que no veig just, com a llaurador de la nostra polsosa terra vermella de Floreal, és utilitzar la Santa Faç com a incògnita per a furtar l’aigua del Montnegre i davallar-la fins a l’Horta d’Alacant, deixant Sant Vicent condemnat a la sequera i al secà. Tenint en compte que el pantà de Tibi es va construir entre els anys 1580 i 1594, podem dir, o més bé afirmar, que els santvicenters també volien l’aigua del pantà. Però la vila del Raspeig, en aquella època, era més bé un roal de cases envoltant una ermita amb el nom de Sant Vicent Ferrer, abans construida en honor a (San Ponce) i que posteriorment passà a ser anomenada com a Ermita de Sant Vicent Ferrer. Evidentment, Alacant es mostrava com una ciutat amb una bona activitat comercial i autonomia. Els vins cada volta tenien més valor i arribaven cada vegada més lluny del nostre territori. Tanmateix, eren intel·ligents: no tenien ...

  CAMINS SENSE ASFALT CAMINS LLIURES Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig Dissortadament, al nostre poble, Sant Vicent del Raspeig , no s’ha sabut valorar com cal allò antic, ni molt menys la nostra ruralitat. És a dir, per ignorància —o potser per interessos— dels governants i dels grans empresaris, no s’ha pensat en el benestar del poble treballador, sinó en convertir la terra en un espai despersonalitzat, sense ànima, reblit de naus industrials, asfalt (blec), edificis i xalets. Aquesta transformació no és casual ni innocent: respon a una manera d’entendre el territori com un simple recurs econòmic, i no com un espai viu, carregat d’història, memòria i identitat. Els camps, els camins i les construccions tradicionals no són només elements físics; són testimonis d’una forma de vida que ens connecta amb les arrels i amb les generacions que ens han precedit. En la primera imatge, podem observar com era, fa tot just un mes, un camí rural a la partida del Canastell, amb...