L'asfalt, un perill enorme per al camp i la convivència amb el món rural. Camins sense asfalt, camins lliures!
CAMINS SENSE ASFALT CAMINS LLIURES
Dissortadament, al nostre poble, Sant Vicent del Raspeig, no s’ha sabut valorar com cal allò antic, ni molt menys la nostra ruralitat. És a dir, per ignorància —o potser per interessos— dels governants i dels grans empresaris, no s’ha pensat en el benestar del poble treballador, sinó en convertir la terra en un espai despersonalitzat, sense ànima, reblit de naus industrials, asfalt (blec), edificis i xalets.
Aquesta transformació no és casual ni innocent: respon a una manera d’entendre el territori com un simple recurs econòmic, i no com un espai viu, carregat d’història, memòria i identitat. Els camps, els camins i les construccions tradicionals no són només elements físics; són testimonis d’una forma de vida que ens connecta amb les arrels i amb les generacions que ens han precedit.
En la primera imatge, podem observar com era, fa tot just un mes, un camí rural a la partida del Canastell, amb el mas Sempere conservat en perfecte estat i integrat harmoniosament en el paisatge. Era un entorn senzill però autèntic, on la terra, la vegetació i l’arquitectura tradicional convivien en equilibri. Tanmateix, fa pocs dies, aquest mateix camí ha sigut asfaltat, convertit en el que des de l’ajuntament han qualificat com una “magnífica carretera”.
Però, realment, es tracta d’un progrés? O més bé d’una pèrdua irreparable?
El resultat és, des de molts punts de vista, un desastre. El paisatge ha perdut bona part de la seua identitat, i allò que abans era un espai viu i recognoscible s’ha convertit en un entorn artificial i homogeni. A més, les conseqüències no són només estètiques: l’asfalt, durant els mesos d’estiu, incrementarà la temperatura ambiental, agreujant encara més els efectes del canvi climàtic que ja patim amb tanta intensitat.
Aquesta actuació evidencia una manca de sensibilitat cap a la bellesa del territori i cap al valor intrínsec de la terra. No es tracta només de transformar l’espai, sinó d’imposar-hi una nova lògica: la de la dominació. Sí, la de conquerir la terra, sotmetre-la i adaptar-la als interessos urbans i econòmics, encara que això implique esborrar-ne la identitat.
El problema és que, en fer-ho, també es trenca el vincle entre les persones i el lloc on viuen. Un paisatge sense identitat és un espai on és difícil arrelar, on la memòria col·lectiva es dilueix i on el sentiment de pertinença es debilita.
No hauríem de transformar el nostre paisatge d’aquesta manera. Caldria, més bé, protegir-lo, entendre’l i conviure-hi amb respecte. Perquè, si continuem per aquest camí, el que ens espera no és el progrés, sinó una gran condemna: la pèrdua definitiva d’allò que ens fa ser qui som.
Visca la terra i muira lo mal govern!
Bon dia i salut.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada