Els projectes de macrourbanització a Alacant.

 De què serveix aleshores protegir les torres de l'horta per a que després vinguen els empresaris capitalistes a trencar l'ecosistema? És açò sostenible? Què volen fer?





Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig

Alacant no es ven: l’horta, la terra i el futur de la ciutat

Entre els nous projectes urbanístics que té sobre la taula la ciutat d’Alacant hi ha una idea que ens hauria de preocupar profundament: convertir una ciutat d’una dimensió més o menys estàndard en una macrociutat, a costa del patrimoni històric, paisatgístic, cultural i agrícola que encara l’envolta.

La ciutat que coneixem corre el risc de perdre allò que la fa singular.


Parlem, entre altres espais, de l’horta d’Alacant i de les seues torres, un patrimoni que durant anys s’ha volgut reivindicar i protegir. Què en quedarà si damunt d’aquest territori s’imposa una nova onada urbanitzadora? Què passarà amb els bancals, els camins, els masos, les cases tradicionals i els paisatges agrícoles que encara sobreviuen entre l’expansió de la ciutat?

El nou macroprojecte planteja desenes de milers de nous habitatges, amb edificis de gran altura, en territoris que fins ara han mantingut un caràcter rural i agrícola. També preocupa especialment la transformació de l’entorn del mont Orgegia i d’altres espais naturals i rurals amenaçats pel planejament urbanístic.

I aquesta expansió no es limita a un sol punt. A la zona de Rabassa, entre Alacant i Sant Vicent del Raspeig i pròxima a l’autovia, trobem un altre territori que podria quedar profundament transformat. Allí hi ha les conegudes llacunes, arbres, masos, cases i espais que formen part de la memòria i del paisatge de la zona.

I tot això, com ens ho presenten?

Com una oportunitat. Com un projecte de grans parcs, grans avingudes i milers d’habitatges per als alacantins.

Però cal fer-nos una pregunta molt senzilla: qui podrà pagar aquests habitatges?

En una ciutat on cada vegada resulta més difícil accedir a un pis, és ingenu pensar que construir desenes de milers de nous habitatges de preu elevat solucionarà, per si mateix, el problema de l’accés a l’habitatge. Si els preus continuen estant fora de l’abast de bona part de la població local, l’expansió urbanística pot acabar convertint-se en una nova oportunitat per a l’especulació immobiliària.

No es tracta d’estar contra qualsevol creixement ni contra qualsevol habitatge. Es tracta de preguntar-nos quin model de ciutat volem.

Volem una Alacant cada vegada més extensa, més massificada i més dependent del ciment? O volem una ciutat que conserve la seua horta, els seus espais naturals, el seu patrimoni i la seua identitat?

Perquè una vegada la terra ha estat venuda, urbanitzada i coberta d’edificis, és pràcticament impossible tornar enrere.

Un bancal destruït no torna a ser bancal.
Un paisatge desaparegut no es recupera amb una avinguda nova.
Un mas enderrocat no es recupera plantant quatre arbres al seu voltant.

I això és el que hauríem de tenir clar: un parc al costat dels edificis no converteix necessàriament en sostenible una urbanització que ha destruït territori agrícola.

L’horta és horta.

Els bancals que encara queden són part de la nostra història i també poden ser part del nostre futur. Les terres de cultiu, les séquies, els camins rurals, les torres, els masos i els paisatges agrícoles formen un patrimoni que no podem valorar únicament en metres quadrats edificables.

Alacant no és només els seus edificis. Alacant també és la seua terra.

I si deixem que els interessos econòmics passen per damunt de l’interès general, acabarem pagant-ne les conseqüències: més població sense els serveis públics necessaris, més pressió sobre les infraestructures, més trànsit, més consum de recursos i menys espai natural i agrícola.

No podem acceptar que la construcció massiva es presente com l’única manera de construir el futur.

El futur també és protegir el que encara tenim.

Soc santvicenter, nascut a Alacant, i sent aquesta ciutat com a pròpia. Conec la seua gent, els seus barris i també els problemes que arrossega. I precisament per això no vull veure com Alacant perd progressivament allò que la fa ser Alacant.

No volem una ciutat sense horta.
No volem una ciutat sense paisatge.
No volem una ciutat on el sòl es convertisca simplement en una mercaderia.
No volem que el dret a viure dignament quede subordinat al negoci immobiliari.

Volem habitatge, sí. Però habitatge assequible. Volem serveis públics. Volem espais naturals. Volem conservar el patrimoni. Volem una ciutat pensada per a les persones que hi viuen, no només per a qui pot invertir-hi.

Per això hem de defensar els bancals que encara queden, les terres agrícoles, els camins sense asfaltar, les torres de l’horta, els masos i tots aquells espais que formen part de la nostra memòria col·lectiva.

Açò no va només d’un projecte urbanístic.

Va del model de ciutat que deixarem a les generacions que venen.

Si convertim cada metre de terra en una oportunitat de negoci, arribarà un moment en què no quedarà terra per arrelar-nos.

Alacant no està en venda.

La terra és important. L’horta és important. El patrimoni és important. I defensar-los també és defensar-nos a nosaltres mateixos.

Gent d’Alacant: davant l’especulació, organització. Davant la destrucció del territori, mobilització. Davant un model de ciutat que no compartim, veu i protesta.

No volem ser víctimes de l’especulació una vegada més.

Amunt Alacant!

Comentaris

  1. Per favor, els que heu llegit açò, la vostra opinió sempre serà benvinguda als comentaris. Bon dia i salut!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

No estaria malament una premsa actual en valencià en la ciutat d'Alacant, com els periòdics que hi havia abans de la guerra civil

La destil.lació de la barella i el menjar de moltes famílies santivicenteres del món antiu i no tan antiu.

EL GUARET EN SANT VICENT DEL RASPEIG.