La humanitat serà capaç de cercar el que li convé...
LA HUMANITAT, EL POBLE, ARRIBARÀ A INVENTAR RAONANT AMB EL PENSAMENT EL QUE LI CONVÉ PLURALMENT, CAR SINÓ ESTEM TOTS BÉ CAP ESTÀ VERITABLEMENT BÉ.
La humanitat és una paraula massa porosa, perquè tots som humans, però, veritablement, els qui treballem perquè la humanitat prospere som ben pocs. I jo m'hi incloc, puix sóc llaurador; si no hi haguera llauradors, ningú menjaria, almenys fruites, verdures i hortalisses.
Jo, que vinc del nucli social potser més humil del poble santvicenter i, per extensió, del poble valencià, de l'agrari País Valencià, em manifeste per a expressar una sèrie de reflexions sobre fets que s'esdevenen cada dia i als quals, tanmateix, no solem prestar l'atenció que mereixen.
Els qui ens governen semblen actuar de manera que empenyen el poble cap a la revolució, la revolució dels treballadors, perquè cada vegada més persones qüestionen l'ordre establert i reclamen un sistema que beneficie la majoria, i no una minoria privilegiada que viu a costa del treball dels altres.
Em considere marxista. Compartisc els ideals del marxisme: una societat més justa, una distribució més equitativa de la riquesa i l'alliberament dels treballadors de tota forma d'explotació. Tanmateix, em sembla que el marxisme encara no ha arrelat profundament entre la mateixa classe treballadora. Continua essent un corrent conegut només per una part reduïda de la població, en bona mesura perquè mai no ha estat desenvolupat plenament ni adaptat a les circumstàncies del nostre temps.
I és ací on rau, al meu entendre, la clau de volta: la innovació. Aquesta paraula pot semblar perillosa per a alguns, però és, ben al contrari, imprescindible. Sense innovació no hi hauria evolució, ni biològica ni social. Les societats avancen quan són capaces de revisar els seus models i adaptar-los als nous reptes.
Vivim en un moment en què bona part del món és governada per forces polítiques que prioritzen el benefici econòmic per damunt del benestar col·lectiu. Sembla que hi haja qui estiga disposat a sacrificar les vides dels altres per tal d'acumular encara més riquesa. Davant d'aquesta realitat, tinc la impressió que una part de la població està recuperant una consciència de classe que semblava adormida. I aquesta consciència és essencial: és un dels fonaments imprescindibles per al progrés de la humanitat.
A ningú li agrada que lo guaiten per damunt del muscle, i encara menys quan qui ho fa és també qui té el nostre jornal entre les mans. Per això el poble, la gent corrent, hauria d'aturar-se a pensar. Vivim immersos en una societat que tendeix constantment a mirar endavant, mentre oblida massa sovint les lliçons del passat. Però no es tracta de repetir el passat, sinó d'aprendre'n.
És per això que defense la necessitat de construir una mena de marxisme modern, capaç d'aglutinar les necessitats reals de la població dins la societat contemporània. Un sistema en què cadascú puga disposar d'allò que necessita per a viure dignament, sense excessos obscens ni privacions injustes. Caldria repensar els socialismes i els comunismes perquè les persones d'esquerres no haguem de romandre permanentment aferrades a models concebuts en contextos històrics molt diferents dels actuals. No es tracta de renunciar als principis, sinó de renovar-ne les formes, de fer-los més convincents, més útils i més adaptats al segle XXI.
I com s'aconsegueix això? Organitzant-nos. Revoltant-nos contra els amos del capital i contra els senyors de la guerra. Dient-los que no. Perdent-los la por i, fins i tot, ridiculitzant la seua pretesa superioritat. Però, sobretot, actuant col·lectivament. No des de l'individualisme, sinó des de la solidaritat: manifestant-nos, organitzant-nos i fent-nos conscients del poder que tenim. Perquè som nosaltres qui produïm la riquesa, nosaltres qui alimentem la societat i nosaltres qui sostenim el sistema amb el nostre treball, mentre uns altres se n'apropien dels beneficis.
La situació és, potser, més fràgil del que sembla. El capitalisme no pot créixer indefinidament; arribarà un moment en què toparà amb els seus propis límits i ja no podrà sostenir les contradiccions que ell mateix genera. I serà aleshores quan caldrà actuar amb rapidesa, intel·ligència i determinació per construir un sistema més just, més democràtic i més humà.
Visca la terra i muira lo mal govern!
Bon dia i salut.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada