EL CANVI CLIMÀTIC

De la neu immaculada a la pols ocràcia: elegia ultraculta sobre el calfament global i la seua epifania devastadora al País Valencià

FET PER LO TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG

En l’era present —que alguns, amb terminologia d’hipèrbole quasi escatològica, han gosat anomenar Antropocé— la humanitat contempla, amb una barreja d’hybris prometeica i d’estupor tardà, l’efecte retroactiu de les seues pròpies desmesures. El fenomen designat com a calfament global no és merament una oscil·lació tèrmica dins els cicles naturals de la biosfera, sinó una alteració sistèmica, una disrupció ontològica del metabolisme planetari, provocada per la combustió massiva d’hidrocarburs fòssils, la desforestació extensiva i la hipertrofia productivista que, des de la Revolució Industrial, ha convertit l’atmosfera en una cambra d’acumulació gasosa saturada de diòxid de carboni, metà i òxids nitrosos.

Aquest increment sostingut de la temperatura mitjana global —que els informes del Intergovernmental Panel on Climate Change documenten amb una prolixitat empírica incontestable— no sols implica la fusió accelerada de les glaceres polars o l’ascens del nivell marí; comporta, sobretot, una reconfiguració dels patrons sinòptics, una tropicalització progressiva de latituds tradicionalment temperades i una exacerbació dels fenòmens extrems: sequeres pertinaces, precipitacions torrencials de caràcter convectiu, onades de calor d’intensitat i duració inèdites.

En aquest context, el País Valencià —situat en la franja vulnerable de la conca mediterrània— esdevé un laboratori tràgic de la nova climatologia. El Mediterrani, mar antic i civilitzador, es recalfa a un ritme superior a la mitjana global, transformant-se en un reservori tèrmic que alimenta tempestes violentes i altera els equilibris ecològics marins. La regressió litoral, la salinització d’aqüífers i la pèrdua de biodiversitat no són espectres futurs, sinó realitats emergents.

Tanmateix, és a migjorn on la crisi climàtica adquireix una expressió quasi elegíaca. A les terres d’Alacant —territori d’una llum mineral i d’un paisatge tradicionalment esculpit per la sobrietat hídrica— la desertificació avança com una metàfora feta pols. Les serres prebètiques, que en hiverns pretèrits exhibien una neu efímera però simbòlicament poderosa, veuen minvar la freqüència i l’espessor del mantell blanc. La neu, que conferia a cims com els de la Serra d'Aitana o la Serra de Mariola una dignitat alpina meridional, esdevé ara record, excepció, anècdota meteorològica.

Allò que abans era blancor hivernal, metàfora de puresa i cicle renovador, es transmuta en una grisor terrosa que uniformitza l’horitzó. Les muntanyes, despullades de la seua capa nívia, semblen descendir simbòlicament a la condició de terra baixa: la verticalitat espiritual que la neu suggeria és substituïda per una horizontalitat polsegosa, per un cromatisme d’argiles i matolls esgrogueïts. La transfiguració paisatgística és també una mutació identitària.

Les conseqüències no són merament estètiques. L’absència de neu redueix la recàrrega hídrica diferida, altera els cabals de fonts i barrancs, incrementa l’estrés sobre els cultius tradicionals —ametlers, oliveres, cítrics— i afebleix un model agrari ja tensionat per la globalització mercantil. La sequera crònica s’intensifica; els incendis forestals, atiats per temperatures elevades i masses forestals deshidratades, adquireixen una virulència quasi apocalíptica.

A més, la ciutat d’Alacant, amb la seua façana marítima oberta a un Mediterrani hipertèrmic, afronta l’amenaça combinada de l’ascens del nivell de la mar i de temporals cada volta més destructius. Les platges retrocedeixen; les infraestructures costaneres esdevenen vulnerables; el turisme —eix econòmic cardinal— es veu interpel·lat per una climatologia que, paradoxalment, pot oscil·lar entre l’excés calorífic i la catàstrofe meteorològica.

En l’àmbit ecològic, la mediterraneïtat clàssica —caracteritzada per una alternança harmònica entre estius secs i hiverns suaus— es veu substituïda per una mediterraneïtat extremada, quasi caricaturitzada. Espècies adaptades a una certa estacionalitat experimenten desajustos fenològics; plagues i patògens troben condicions òptimes per proliferar; l’aridesa estructural s’aprofundeix fins a fregar el llindar de la irreversibilitat.

La tragèdia és, en última instància, civilitzatòria. El paisatge valencià, que ha estat durant segles una síntesi delicada entre acció humana i equilibri ecològic —marjals drenades, bancals de pedra seca, sistemes de regadiu d’arrel andalusina—, es troba ara sotmés a una pressió que excedeix la seua capacitat d’adaptació espontània. La crisi climàtica no sols erosiona muntanyes i costes; erosiona memòries, pràctiques, imaginaris col·lectius.

I així, la blancor fugaç que antigament coronava les serres alacantines es converteix en símbol d’una pèrdua més ampla: la pèrdua d’un clima recognoscible, d’un ritme natural interioritzat per generacions. La grisor que ascendeix des de la terra baixa cap als cims no és només cromàtica; és una grisor metafísica, un vel de pols sobre l’horitzó cultural.

Davant aquesta situació, la resposta no pot ser ni la negació ni la resignació. Cal una reconversió energètica profunda, una restauració ecològica sostinguda i una nova ètica de la contenció. Només així, potser, el País Valencià —i amb ell tot el Mediterrani— podrà evitar que la seua geografia esdevinga un palimpsest esborrat per la calor, i que les muntanyes de migjorn, definitivament, obliden la seua antiga i efímera blancor. 

Bon dia i salut.