Tenen que fer noves edicions de l'obra completa d'Enric Valor.

 No sols demanem que es reediten només les Rondalles Valencianes d'Enric Valor, sinó també tota la saga de novel·les i contarelles, i la part més important, el Cicle de Cassana.


Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig

Fa ja un temps que no es reedita l'Obra Completa d'Enric Valor. S'han reeditat gairebé sempre les mateixes coses, rondalles i Flexió Verbal, llibres també cabdals i que tenen un ús diari per als treballadors de la llengua. Però, Enric Valor no és només un escriptor exclusivament de diccionaris, sinó que és un novel·lista, i dels més grans de la llengua catalana, i poc se li ha esmentat pel treball tan grandiós que va fer per la literaturització de l'idioma i de salvar aquella tradició atàvica de la seua comarca. És una home que ha literaturitzat dècades, i això no és el que s'ensenya per exemple a les escoles, sinó que només s'esmenten les seues rondalles, que també tenen una importància molt gran per al poble valencià, puix és memòria popular literaturitzada. 

Però Enric Valor, com dèiem abans, no és un escriptor exclusivament de diccionaris per a l'estandarització del valencià, sinó que les seues novel·les no han arribat a tenir la importància que haurien de tenir, a conseqüència d'una mediocre difusió. Del Cicle de Cassana, es van fer vora uns 3000 exemplars, ara ja tots venuts, i parle de l'edició en cartoné, la més moderna, puix també hi ha altres edicions anteriors. Es va reeditar trobe que en 2011 i tots els exemplars ja s'han venut, i ben cert és que hi ha gent interessada en aprendre de les novel·les de Valor, puix s'apren moltíssim amb aquest home, no sols de lexicografia concretament, sinó d'experiències que et trobes en eixa vida paral·lela que és la literatura. La literatura és fonamental, sense literatura, no hi ha un poble ben consolidat, i és així certament. 


Enric Valor es mereix, ara més que mai, altra tirada d'exemplars de les seues novel·les, des de l'Ambició d'Aleix fins a Enllà de l'Horitzó. Ja poden ser editorials com Bullent, Tàndem o les que siguen, per a proposar-se promocionar i divulgar aquest tresor de literatura que mai es quedarà enrere. Així doncs, Valor arribarà a estar on ha d'estar i es mereix estar, al capdamunt del reconeixement literari per la seua impagable contribució literària a l'idioma català. 

Bon dia i salut.

Visca la terra i muira lo mal govern!

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

No estaria malament una premsa actual en valencià en la ciutat d'Alacant, com els periòdics que hi havia abans de la guerra civil

Imatge
  ESTEM ELS ALICANTINS SOTA LA PRESSIÓ DE NO PODER LLEGIR EN LA NOSTRA PRÒPIA LLENGUA: EL VALENCIÀ Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig La premsa satírica alacantina: memòria, identitat i una necessitat pendent Al llarg dels segles XIX i XX, la ciutat d’Alacant va viure una etapa d’esplendor periodística que avui sovint oblidem. En una ciutat oberta al port, al comerç i a les idees, la premsa no sols informava: feia poble, creava consciència i articulava una veu pròpia. Especialment significativa va ser la premsa satírica en valencià, que amb humor, irreverència i esperit crític va saber connectar amb la gent senzilla dels barris, amb els treballadors i amb aquell alacantinisme popular que no sempre trobava espai en els grans diaris oficials. Entre les capçaleres més emblemàtiques destaquen El Cullerot Alicantí i El Tio Cuc , dos setmanaris que formen part inseparable de la història cultural de la ciutat. El Cullerot Alicantí: la burla com a arma crítica Fundat en ...
Més informació

La destil.lació de la barella i el menjar de moltes famílies santivicenteres del món antiu i no tan antiu.

Imatge
L'UTILITZAMENT DE LA BARRELLA I EL VERITABLE OFICI CARACTERÍSTIC DELS SANTVICENTERS   Per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig                                Introducció Si ens aturem a pensar en com van nàixer coses tan quotidianes com el sabó o el vidre, segurament no imaginaríem que una part d’aquella història va tindre lloc ací mateix, a Sant Vicent del Raspeig. Entre marges de terra vermella i ferma, rambles reblides d'amerlerars i tossals ressecs, hi creixien unes plantes de tamany prou considerable però de gran valor: les soses i les barrelles. Hui les veiem com simples brosses del secà, però durant segles foren la clau d’una riquesa que arribava molt més lluny del nostre terme. En cremar-se, aquestes plantes deixaven una cendra plena de sals minerals, anomenada “pedra de sosa”, que servia per a fabricar sabó i vidre. Aquella cendra s’exportava des del port d’Alacant i era molt buscada arreu ...
Més informació

EL GUARET EN SANT VICENT DEL RASPEIG.

Imatge
                                                                EL GUARET  Per l'Home del Capell. Guaret: el any que la terra callava Als voltants de Sant Vicent del Raspeig, quan el camp encara marcava la vida de la gent, existia una paraula que tots pronunciaven amb respecte: guaret . Darrere d’aquell mot s’amagava un ritual antic, tan vell com els masos que, des de les llomes suaus del terme, vigilaven la feina dels llauradors. El moment de deixar fer a la terra Quan acabava la collita i les eres quedaven plenes de pols daurada, era també el temps de prendre decisions. El llaurador caminava pels seus bancals, remenant el sòl amb la bota, mirant el color de la terra com qui llig un llibre. Si el terreny havia donat massa dos anys seguits, si la collita havia sigut pobra o si la pluja no havia acompanyat, la sentència e...
Més informació