ELS MASOS DE S
ANT VICENT DEL RASPEIG: ARQUITECTURA DEL TEMPS I DE LA TERRA

Fet per: L'Home del Capell

En el terme antic de Sant Vicent del Raspeig, disseminats com grans de memòria sobre el mantell ocre del secà, s’alcen encara els masos, estes construccions rurals que, més que edificis, són dipòsits de la saviesa antiga, bornes de pedra que marquen, amb humil magnificència, la intimitat profunda d’un poble agrícola que s'ha sabut adaptar a l’asperesa del clima i a l’atzarosa configuració de la serra.

El mas com a entitat viva

El mas santvicenter no és sols una casa: és una unitat orgànica, una mena de microcosmos on la vida es desplegava amb una plenitud severa, però d’una bellesa essencial i perdurable. L’edificació, aixecada quasi sempre sobre un modest replà o a mitja falda d’un tossal, es disposa amb una geometria sense ostentació, però d’una coherència admirable. Els murs, amassats de calç, pedra viva i argamassa, retenen encara la frescor de les nits d’estiu i la calor de les llars d’hivern; i les teules corbes, acaramullades amb paciència ancestral, es presenten com escates rogenques, perfectament adequades per a combatre ventades, rosades i llamps.

L’emplaçament: geografia íntima del mas

Els masos santvicenters es concentren, o més bé es disseminen, per les partides històriques: Boqueres, Raspeig, Canastell, Inmediacions, La Canyaeta i els voltants de Villamontes. En cada un d’estos enclavaments, el mas sembla trobar el seu lloc natural com si l’arrelara un diàleg silenciós entre la geologia i la voluntat humana.

Encara hui, quan el caminant abandona les artèries urbanes i s’endinsa pels camins de terra —camins que serpentejen entre bancals esfullats, marges escrostonats i ametlers que restegen—, pot descobrir la presència imposada i serena d’estes cases. Són fites del paisatge: silencioses, però invictes; solitàries, però majestuoses en la seua discreció.

L’interior: austeritat noble i funcional

Dins del mas, la llum entra amb parsimònia per finestrons estrets, com si volguera no destorbar el descans antic de les parets. Les estances principals —la cambra gran, la cuina de foc baix, el rebost i alguna solana amb vistes al camp— es disposen d’una manera que sembla improvisada, però respon a una intel·ligència pràctica i a un sentit natural de la convivència entre l’home i les seues necessitats.

La cuina era l’epicentre d’una existència austera; allí cremava la llenya d’algarrofer o garrofera, i la flama projectava espurnes que gravaven en la memòria familiar converses, contalles i silencis plens de significat. Les bigues de fusta —de pi, de carrasca o del que el camp permetera— sostenien el sostre amb una noblesa severa, i el pis superior o cambra alta era el domini del gra, de la carabassa curada i d’alguna ferramenta ben arranjada.

L’exterior: ordre agrícola i esperit d’autosuficiència

Al voltant del mas, el corral i la era, els pous i les cisternes, els pallers i els costerets d’animals, composen una geografia menuda però perfectament ordenada. Tot té la seua funció i el seu sentit: l’airet passa on ha de passar, l’aigua cau on convé, l’ombra protegeix allò que és delicat, i la solana escalfa allò que s’ha de guardar sec.

Els bancals annexos —trames de pedra i suor— revelen la tenacitat dels llauradors que, amb eines mínimes, doblegaren la terra per a fer-la fèrtil, i que conreaven vinya, ametlers, cereals o algun hortet regat per la saviesa immemorial de les sèquies i dels motors.

Els habitants: gent feta de terra i paraula

Els masos no sols són pedra i calç; també són els seus moradors, figures d’un humanisme rural que hui quasi ens sembla llegendari. Famílies sòlides, de vida assenyada i ritme cadenciós, vivien en estos masos amb un ordre natural i una serenitat que la modernitat ha diluït.

Els masovers eren homes i dones de tindre paraula, d’una economia que s’expressava més en gestos que no en diners, i per als quals la terra no era una propietat, sinó una responsabilitat. Els xiquets creixien entre l’olor del fem, el cant dels grills i la geometria infinita de les estrelles; i les nits, il·luminades per cresols o per la lluna redona, convidaven a la conversa pausada, a la contalla o al repòs merescut.

Un patrimoni de silenci i saviesa

El mas santvicenter és, en la seua essència més profunda, un símbol de perseverança, una arquitectura que naix de la terra i hi torna, i que parla amb veu baixa però eloqüent de les generacions que l’han habitat. Són testimonis d’un temps on la vida era lenta, la feina dura, però el cor, en canvi, tenia una manera més ampla d’entendre els cicles de la natura i la dignitat del treball.

Preservar-los —si no amb teules i morters, almenys amb paraules— és un deure que tenim cap al nostre passat i cap al futur que el vulga comprendre.

Bon dia i salut.