L'espart i la seua utilització.

 

                                                           L'ESPART

Fet per: el Tio Canyot

L’ànima verda de la terra: l’espart, fil d’eternitat rural

Entre els tossals calcinats pel sol i les rambles on el vent xiscla com una fera antiga, hi creix, tenaç i callat, l’espart. Herba dura i fidel, senyora de la sequera, l’espart és la flor pobra dels secans, la que s’agafa a la pedra com qui s’aferra a la vida. Els llauradors la miraven amb respecte, perquè sabien que allà on hi ha espart, hi ha esperança de subsistir.

L’espartar i la sega

Quan arribava el juny o el juliol, els homes del poble s’alçaven amb l’alba, abans que el sol colpejara amb fúria, i eixien a l’espartar. Portaven el cabasset de vímet, la falç curta i el mocador al cap. La sega de l’espart era un acte quasi ritual. Es tallava el feix amb la mà esquerra i, amb la dreta, es donava el tall net, deixant sempre un trosset d’arrel perquè la mata rebrotara.

El millor espart era el tendre, el que encara no havia tret el capell o flor, i el més apreciat era el d’ombria, més suau i llarg. Un cop segat, s’estenia al sol en feixos ben posats perquè s’assecara. Aquell aroma de sol i fibra omplia l’aire d’una olor aspra, viva, com de terra en repòs.

De la sega al picat

Quan ja era sec, venia el treball més fort: el picat de l’espart. El picat servia per estovar la fibra, per llevar-li la rigidesa natural i fer-la més dòcil a les mans. Es feia damunt d’una pedra o amb una maça de fusta, colpejant el feix amb un ritme constant —pum, pum, pum—, com si fos una música rural que marcava la cadència dels dies.

Els homes o les dones que picaven l’espart solien fer-ho al so d’una cançó, perquè el picat era llarg i repetitiu. Aquell colp sec, aquell eco metàl·lic, ressonava pels ravals i els corralets, com una campaneta d’ofici antic.

Després del picat, l’espart s’havia de remullar: es feia un clot o una bassa i s’hi posaven els feixos dins de l’aigua durant uns quants dies, coberts amb pedres perquè no suraren. Aquesta etapa s’anomenava "l’escaldat" o "l’enfonyat", i era essencial per a blanquejar i suavitzar la fibra. En eixir de l’aigua, s’estenia al sol, i l’olor —una barreja d’herba fermentada i fang— anunciava que ja estava a punt per a treballar-lo.

Les mans que trenaven

Amb l’espart remullat i mig sec, començava la veritable màgia: la trena o pleita. Les dones, amb dits hàbils com ocells, l’entrellaçaven amb mesura exacta. N’hi havia de moltes classes: la de set ramals, la de nou, la matalaf, la còrdula o la redona. Cada trena tenia la seua utilitat. Amb la pleita llarga es feien esportins per a l’oli o el vi; amb la més grossa, s’elaboraven serons, sàries o cabassos.

El procés era lent, pacient, quasi meditatiu. El fregadís de la fibra mullada produïa una música menuda, com un xiuxiueig vegetal. El taller feia olor de terra, de sol i d’esforç, i els ulls dels vells brillaven amb aquell orgull callat que només dóna l’ofici ben fet.

De l’espart, tot servia

No hi havia res inútil en l’espart. Amb ell es feien cordes per als animals, catifes per a les cases, calçat per als dies de feina, barrets per al sol, i fins i tot matalassos o estores per als forns. Els pastors en feien sogues per a tancar el ramat; els moliners, cordes per als sacs; els mariners, trenyes per a les barques.

Era, sens dubte, la fibra de la civilització rural. On ara hi ha plàstic, abans hi havia espart; on ara hi ha presses, abans hi havia ritme i silenci.

El món que s’apaga

Avui, els espartars s’han quedat muts. Poques mans el seguen ja, i encara menys el treballen. Però en alguns pobles de la muntanya o de la plana, algun vell artesà continua fent esportins o cabassos, com qui resisteix el pas del temps. Diuen que quan treballa, el seu taller olora igual que fa cent anys: a terra humida, a esforç i a eternitat.

Els qui han vist néixer i morir l’ofici saben que l’espart no és sols una planta, sinó una manera d’entendre el món: l’amor a la feina ben feta, la convivència amb la natura, la paciència de l’esperit rural.

Epíleg: la lliçó del fil dur

L’espart ens ensenya que la vida es trena amb temps i constància, no amb presses. Que de la duresa pot nàixer la bellesa, i de la pobresa, la dignitat. En cada feix d’espart hi ha la memòria d’un poble, l’empremta d’unes mans que van saber escoltar la terra i transformar-la en cultura.

Potser, algun dia, quan el món torne a mirar enrere per trobar arrels, l’espart tornarà a sonar pels carrers com una cançó vella i sàvia, d’aquelles que mai no moren del tot.

Bon dia i salut.