LA UNITAT LINGÜÍSTICA DEL VALENCIÀ I EL CATALÀ: DEMOSTRACIÓ HISTÒRICA, FILOLÒGICA I DOCUMENTAL (Versió doctoral)

Nota prèvia sobre els fragments:

Incloc fragments breus i fidels de textos clàssics (llatí medieval, català medieval i valencià clàssic) a tall d’exemple i dins de límits prudents; sempre que calga, n’indique l’obra i el context. L’objectiu és mostrar la continuïtat idiomàtica més que no pas esgotar l’aparat crític.

I. Pròleg metodològic i definicions operatives

1. Marc epistèmic i objecte d’estudi

El present treball defensa, amb metodologia historico-filològica, que el valencià i el català constitueixen una sola llengua amb denominacions glotòniques diverses i amb varietat interna (valencià, balear, nord-occidental, central, rossellonès, etc.). Entenem per unitat lingüística la coincidència estructural —fonològica, morfosintàctica, lèxica i pragmàtica— que permet intercomprensió alta, normativitat compartida i tradició literària contínua. El terme valencià és plenament legítim com a glotònim regional i històric; el terme català, consolidat en la lingüística romànica, designa la macrollengua del conjunt.

2. Criteris de prova

La tesi s’acredita mitjançant:
(a) Evidència històrica (repoblacions, cancelleria, furs, cròniques).
(b) Evidència filològica (continuum romànic, isoglosses, morfologia i sintaxi comuns).
(c) Evidència literària (Segle d’Or valencià inserit en el sistema català).
(d) Evidència glotopolítica i normativa (coordinació AVL–IEC i estàndard comú amb opcions valencianes).

3. Conceptes útils

Continuum dialectal: camp de variants interconnectades sense ruptures estructurals.
Glotopolítica: gestió social i institucional de la llengua.
Isoglossa: línia teòrica que delimita un tret dialectal; en català, la bipartició oriental/occidental és clau.
Estandardització policèntrica: estàndard compartit amb codificacions regionals (p. ex., preferències valencianes espill, tomaca, morfologia verbal -e/-es/-a, i fonètica pròpia) sense trencar el sistema.

II. De la Romania al domini catalanoparlant: genealogia d’un sistema

1. El llatí vulgar i la gènesi romànica

El valencià, com el català, descendeix del llatí vulgar difós a la Tarraconense. Les mutacions evolutives (pèrdua de vocals finals no accentuades, palatalitzacions, diftongacions, lenicions) generen, entre els segles V–XII, un conjunt romànic occidental (gallec-portugués, castellà, navarroaragonés, occità-català). Les primeres mostres catalanes (s. XII–XIII) palesen un estadi plenament romànic.
Exemple formulari llatí medieval (cancelleresc): “In Dei nomine. Amen.” — capçalera recurrent als instruments jurídics que conviuen ben prompte amb redaccions no llatines.

2. El domini prevalencià i la bipartició dialectal

Ja abans de la conquesta de València (s. XIII), el català exhibeix una dualitat isoglòssica:

Oriental (central, balear, rossellonès),
Occidental (nord-occidental i valencià).
El valencià s’insereix en aquest segon bloc per una sèrie de trets fonètics i morfològics: manteniment d’/e/ àtona tancada (meló, pebre), pretèrit perifràstic productiu (vaig cantar, vas cantar), i determinades preferències lèxiques (espill, xiquet, safranòria o carrota).

3. Testimonis primerencs i convivència de codis

Homilies d’Organyà (s. XII–XIII) testimonien el català inicial. Paral·lelament, en context valencià, la documentació llatina perdura per a usos jurídics i eclesiàstics, mentre s’expandeix la redacció romànica per a pragmàtiques reials i usos literaris. Aquesta coexistència no implica dualitat de llengües, sinó complementarietat funcional (diglòssia medieval Llatí/romanços).

III. Conquesta i repoblació del Regne de València (1232–1245): fonament sociolingüístic de la varietat valenciana

1. Cronologia bàsica i geografia humana

La campanya de Jaume I contra Balansiya (1232–1238), culminada amb l’entrada a València el 9 d’octubre de 1238, obre una etapa de repartiment de terres i repoblació. La massa principal de colons procedeix de zones catalanes occidentals (Lleida, Tortosa, Urgell, Camp de Tarragona, Penedès), amb aportacions aragoneses i navarreses. Sociodemogràficament, això determina que la koiné colona siga catalana occidental, que cristal·litzarà en la modalitat anomenada valencià.

2. El Llibre del Repartiment i l’onomàstica colonitzadora

Els registres del Repartiment consagren antropònims i cognominacions catalans en la nova elit terratinent i en la pagesia repobladora: Berenguer, Guillem, Ramon, Pere; d’Entença, de Montcada, de Cervelló. El patró antroponímic forma part del paisatge lingüístic – de la mateixa manera que els *topònims i microtopònims documentats en romanç (català) fixen lexemes i morfemes propis del sistema comú.

3. La cancelleria i la llengua de govern

La Cancelleria reial opera amb llatí i romanç català, segons funcions i destinataris. Els furs i cartes de poblament mostren ràpidament imatges de llengua comuna amb solucions gràfiques medievals fluctuants —pròpies de l’època prèvia a l’ortografia moderna— però no divergents del català d’altres territoris.
Formulari cancelleresc romànic (exemple abreujat): “Sepan tots…” / “Sàpien tots” introdueix decrets o privilegis en romanç per a la comunitat: un romanç català funcionalment equivalent al que s’empra a Barcelona o a Mallorca.

4. Cròniques i autorepresentació del domini

Les quatre grans cròniques (Jaume I, Desclot, Muntaner, Pere el Cerimoniós) relaten una Corona d’Aragó multiterritorial però cohesionada per vincles polítics i vehiculació lingüística. La seua prosa cancelleresca i cronística constitueix un model d’estil comú que circula per València, Barcelona i Mallorca; no hi ha rastre d’un sistema autònom anomenat llengua valenciana en sentit separatiu.

5. Del taller cancelleresc a l’escola municipal: la koiné urbana

Les ciutats valencianes —València, Xàtiva, Alzira, Morella, Castelló, Oriola— desenvolupen escribanies municipals i conselleries que adopten un estàndard pragmàtic convergent amb el model català general. En aquest ecosistema, el valencià funciona com a geolecte del bloc occidental, amb trets locals però intel·ligible i interoperable amb la resta del domini.

IV. (Avanç de la Part II)—El Segle d’Or valencià com a “prova literària major”

(La Part II ampliarà aquest apartat amb mostres, autores i autors, i anàlisi retòrica i lingüística.)

1. Continuïtat i culminació

El segle XV és decisiu: el Segle d’Or valencià no és una “bifurcació” fora de la llengua comuna, sinó la seua culminació dins l’horitzó humanista mediterrani. L’estètica cortesana, la prosa cavalleresca, la mística i la poesia moral són cultivades a València en la mateixa llengua literària que a Barcelona o a Mallorca, amb les modulacions pròpies del bloc occidental.

2. Mostres breus (fil tret de la Part II)

Joanot Martorell, Tirant lo Blanch: “Comença lo llibre del valerós e invencible cavaller Tirant lo Blanch…” — incipit emblemàtic d’una prosa que, en la seua ortografia quatracents, es llegeix sense fractura des de qualsevol punt del domini.
Ausiàs March (brevíssim, temàtic): “Veles e vents…” — fragment d’un poema que, en la mètrica i el lèxic, no reclama llengua separada, sinó estil valencianíssim dins l’idioma comú.
Sor Isabel de Villena, Vita Christi: prosa devota intel·ligible en el conjunt del sistema, amb lèxic compartit i morfosintaxi convergent.

V. Dialectologia comparada: el valencià dins el bloc occidental

(Desenvolupament complet a la Part II; ací enmarquem el programa.)

1. Isoglosses fonètiques i prosòdiques

Reducció vocàlica: menor en valencià que en central, manteniment d’/e/ àtona (pera, pebre).
Obertura de [ɔ]/[o] i [ɛ]/[e]: sistema simètric que s’alinea amb el nord-occidental, compartint patrons fonemàtics.
Neutralitzacions consonàntiques: regularitats comunes (p. ex., sonorització intervocàlica antiga) que no trenquen la intercomprensió.

2. Morfologia verbal i pronominal

Pretèrit perifràstic (valencià i nord-occidental): vaig cantar, vas cantar, va cantar.
Pronoms plens: mosatros / nosaltres, vosatros / vosaltres (variació interna admesa).
Flexió en -e/-es/-a al present d’indicatiu en 1a/2a/3a conjugació, que el valencià prefereix en molts parlars, sense desajustos sistèmiques.

3. Lèxic i semàntica

Duplets o variants preferents: espill/mirall, xafarderia/xafardeig, coixo/camot, carxofa (comú), safranòria/carrota/pastanaga (variació regional). L’existència de variants és inherent a qualsevol llengua extensa i en cap cas demostra ruptura.

VI. Normalització i normativitat: policentrisme d’un sol estàndard

(Desplegament a la Part II i III: AVL–IEC, criteris, opcions valencianes, registres i estils.)

1. Principi general

La codificació moderna estableix un estàndard comú amb opcionalitats valencianes en ortografia, lèxic i morfosintaxi. La confluència normativa garanteix homogeneïtat sistemàtica amb flexibilitat regional: el model policèntric preserva la unitat i enriqueix la diversitat.

2. Resultat

El parlant valencià pot redactar amb marca valenciana (grafies, morfologia, lèxic) sense eixir de la norma general; igualment, el lector d’altres àrees entén i reconeix l’obra com a catalana en el sentit científic del terme, amb timbre valencià.

VII. Historiografia i glotopolítica: del XIX a la “Batalla de València”

(Anàlisi ampliada a la Part III: genealogia del secessionisme i refutació científica.)

1. Renaixença i consens filològic

La Renaixença valenciana (Llorente, Querol, Llombart) empra valencià com a glotònim legítim sense negar el marc comú català. Revistes i certàmens literaris circulen interterritorialment: hi ha intercanvi i normativització convergent.

2. Segle XX, ideologia i confusió

La instrumentalització política dels signes identitaris genera una lectura secessionista (ortografies alternatives, arcaismes mal entesos, hipercorreccions), sense aval filològic. El camp acadèmic romànic —per consens— manté la classificació unitària de la llengua.

VIII. Proves documentals: un mosaic de testimonis

(La Part II incorporarà transcripcions més extenses; ací, alguns talls breus orientadors.)

Crònica (jaumina, formulari): “En nom de Déu, amén…” — arrencada llatinitzant que dóna pas a romanç català en capítols narratius.
Prosa cancelleresca (romanç): “Sàpien tots…” — fórmula d’adscripció a la comunitat regnícola, comuna a la pràctica d’altres territoris catalans.
Joanot Martorell, Tirant lo Blanch (incipit) — ja citat: identitat prosística i continuïtat estilística.
Ausiàs March (hemistiqui): “Veles e vents…” — lexicalitat i metripe sobre base comuna.
Sor Isabel de Villena: seqüències devotes que no requereixen cap codificació aliena al sistema català.

Observació filològica: els fragments breus ací reproduïts volen mostrar patrons (grafies medievals, lèxic i sintaxi) i no exhaureixen la qüestió. A la Part II inclouré transcripció controlada (amb criteri paleogràfic i modernització mínima quan convinga) i nota contextual (obra, foli, edició).

IX. Contraarguments habituals i refutació

1. “Diferències” = “llengua nova”?

Fals dilema. Les diferències (fonètiques, lèxiques, morfològiques) no institueixen llengües separades. El castellà d’Andalusia i el mexicà no són llengües distintes del castellà peninsular: comparteixen gramàtica nuclear i intercomprensió. Idèntic raonament per a valencià–català.

2. “Glotònim” = “sistema independent”?

Dir-ne valencià no implica escissió. El glotònim és etiqueta; la llengua és sistema. La tradició romànica —des d’Alart fins a Veny, Colón i Coromines— tracta el valencià com dialecte i estàndard regional dins del català.

3. “Papers medievals en llatí” = “no hi havia català”?

La coexistència latinoromànica és universal a l’Europa medieval. El llatí és registre solemne i eclesiàstic; el romanç (català) vehicula narrativa, administració local, comerç i, progressivament, dret. No és prova de bifurcació; és prova de funcionalitat.

X. Síntesi transitòria (tancament de la Part I)

Fins ací hem establit que:

El valencià descendeix del llatí dins la branca romànica occidental, com el català.
La repoblació del segle XIII implanta al Regne de València una koiné catalana occidental que cristal·litza en valencià.
La cancelleria, els furs i les cròniques mostren unitat funcional i estilística amb la resta del domini.
Les diferències dialectals són isoglosses internes d’un sistema únic.
L’ús del glotònim valencià és legítim i històric, però no comporta ruptura filològica.

Estructura de les Parts següents

Part II (IV–VI):
IV. El Segle d’Or valencià en profunditat (Martorell, March, Roís de Corella, Villena): fragments, anàlisi retòrica i lingüística.
V. Dialectologia contrastiva (taules comparatives de fonètica, morfologia, sintaxi; valencià vs. central i nord-occidental).
VI. Normativa i policentrisme (AVL–IEC, opcions valencianes, exemples de redacció doble).
Part III (VII–XI):
VII. Historiografia del secessionisme (segles XIX–XXI): context, errors, refutacions.
VIII. Dossier documental ampliat (transcripcions breus contextualitzades: cròniques, furs, regests, pròlegs literaris).
IX. Casos de recepció i intercomprensió (epistolografia, tipologies textuals, comerç i dret marítim).
X. Marc comparatiu romànic (occità, italià setentrional, castellà policèntric): per què “varietat ≠ llengua nova”.
XI. Conclusió doctoral i bibliografia orientativa (línies de recerca futura i annex metodològic).
Si és la mateixa llengua. BON DIA I SALUT.

EL català i el valencià són la mateixa llengua?