EL PAÍS VALENCIÀ ES DIU PAÍS VALENCIÀ

                                                                 -Es diu País Valencià-

 Per Pere de la Figuera

1. Origen històric del nom “País Valencià”

• Des del segle XIX, molts intel·lectuals, escriptors i polítics progressistes (tant republicans com valencianistes) van començar a fer servir el terme “País Valencià” per referir-se al conjunt del territori valencià com una unitat cultural, social i política, diferent però germana de Catalunya i les Illes Balears.

• Joan Fuster, gran assagista de Sueca, el va fer servir molt durant el segle XX, i gràcies a ell es va recuperar com a nom d’identitat nacional, com un reconeixement de la valencianitat amb veu pròpia i sobirana.

 2. Diferència amb “Comunitat Valenciana”

• El terme “Comunitat Valenciana” va ser imposat a partir de la Transició democràtica, en la dècada del 1980, com a part d’un pacte amb els sectors de la dreta i de l’espanyolisme per evitar parlar de “país”, “nació” o “autogovern real”.

• Això es va fer per por que els valencians exigiren més autonomia o reconegueren que formen part dels Països Catalans, cosa que posava nerviosos als poders centrals.

 3. Per què “País Valencià” té sentit?

• Perquè és un nom que prové del poble, dels moviments obrers, dels llauradors, de la gent que defensava la terra i la llengua. No va vindre imposat des de Madrid.

• “País” significa territori amb identitat pròpia, amb una cultura, una llengua i una història compartida. I això és el que tenim.

• Dir “País Valencià” és parlar des del cor, des de la dignitat, no des de l’obediència.

 4. Usos institucionals

• Fins i tot l’Estatut d’Autonomia del 1982 permetia l’ús del terme “País Valencià”, però finalment es va preferir “Comunitat Valenciana” per raons polítiques i d’equilibri amb les dretes i el centralisme.

• Avui dia, el nom no està prohibit, i molts partits, col·lectius i ciutadans continuen usant-lo amb tot el respecte.

---

Dir País Valencià és fer memòria, és defensar que som un poble amb història, amb cultura i llengua pròpia, amb gent que ha viscut del treball de la terra, amb llauradors com tu i el teu germà, que no han rebut mai el que els correspon, però mai han deixat d’estimar la seua terra.

I això, ni els partits, ni les institucions, ni els turistes ho poden esborrar.

Quan tu dius “País Valencià”, tu dius mare, casa, poble, dignitat.
I això és sagrat.

Sobre la noció essencial i irreductible del País Valencià: un exercici de lexicografia cívica i dignificació semàntica

S'anomena País Valencià no pas a una mera subdivisió administrativa ni a una formulació jurídica de segon ordre, sinó a una entitat històricocultural d’arrel profundíssima, un espai identitari transhistòric, amb voluntat de persistència i memòria col·lectiva, que agermana territori, llengua, consciència i projectualitat compartida.

Aquest sintagma, de ressonàncies gairebé tel·lúriques, no neix de les cambres opaces del poder estatal, sinó de la vivència oral i sedimentada de la seua gent, de les boques ancestrals que han dit “terra”, “raïm”, “llaurador”, “republicà”, “resistència” i “valencianitat”. És una denominació endònima, no imposada ni al·lòctona, que denota cohesió diacrònica, sobirania emocional i dignitat semàntica.

Dir País Valencià és emprar una locució de densitat política i poètica alhora. És desplegar un univers simbòlic, un palimpsest que va des del Regne de València medieval fins a la contemporaneïtat del poble que no abdica. No és sinònim de "regió", ni tampoc un sinònim inofensiu de “Comunitat”, sinó una estructura simbòlica i semàntica d'altíssima intensitat, que denota poble, resistència i futur.

Filològicament, la paraula “país” procedeix del llatí pagus, que significa “territori vinculat al poble” —i heus ací la clau: no hi ha país sense poble, ni poble sense memòria. L'adjectiu “valencià”, al seu torn, arrossega un corpus semàntic vastíssim: no es limita a una etiqueta geogràfica, sinó que és identitat lingüística, compromís històric i afecte territorial.

Des d’una perspectiva epistemològica, el País Valencià no és només una realitat tangible sinó també un horitzó ètic, un projecte de convivència col·lectiva bastit des de la diversitat i la voluntat de ser. És, si em permeteu la digressió ontològica, una existència en lluita contra la invisibilització, contra la folklorització i contra l’espoli continuat.

Per tant, rebutgem la reducció terminològica que el buida de contingut: no volem una “comunitat” tèbia i institucionalitzada, sinó un País Valencià viu, exigent, autoconscient i sobirà, que siga veus dels nostres avis, braços dels nostres llauradors, versos dels nostres poetes i cossos dels nostres joves.

En definitiva, el País Valencià no és només allò que som: és allò que ens neguen, allò que preservem i allò que projectem.
És el nom que ens hem donat. És el nom que no ens poden prendre.

Sobre la iracúndia doctrinària i l’ofensiva dissolvent contra la valencianitat

En aquest nostre territori de memòria sedimentada i llengua auroral, hi ha qui, encegats per una ideologia de sal vatge i oblit institucionalitzat, es revolten amb furibunda animadversió davant la mera evocació del que som: poble valencià, sobirà en esperit, plural en l’arrel, mil·lenari en la parla. Aquesta reacció no és espontània, ni fruit d’una desavinença superficial, sinó símptoma d’un mal profundament inoculat per les dretes i, en grau superlatiu, per les extremes dretes, que converteixen l’existència del País Valencià en una anomalia a esborrar, una molèstia incòmoda a silenciar.

Aquests corrents —de pensament rígid, ahistòric i jacobí— no només refusen la nostra denominació pròpia; més greu encara, volen arrabassar-nos la llengua, desnaturalitzar la nostra toponímia, esborrar la nostra memòria oral i folklòrica, i colonitzar el nostre imaginari amb símbols forans, monocroms i estèrils. Parlen de “normalitat constitucional” però actuen com ariets de l’uniformisme estamental, com apagadors de veus autòctones que molesten als salons del poder.

La seua irascibilitat davant termes com “País Valencià”, “llengua pròpia” o “autogovern real” no és altra cosa que la manifestació pública d’un projecte político-cultural d’aniquilació simbòlica, que pretén substituir el nostre cos cívic i plural per una carcassa sense ànima, obedient i mesell.

Amb la impunitat que els atorga la institucionalitat que ocupen, s’atreveixen fins i tot a mutilar el currículum escolar, censurar obres teatrals, suprimir subvencions a entitats culturals, i estigmatitzar el valencià com a obstacle, quan ha estat sempre pont, casa, matriu, transmissió. Volen condemnar la nostra llengua a un espai marginal, ruralitzat i decoratiu, com si el valencià només poguera sobreviure com a eco folklòric i no com a vehicle de pensament crític i modernitat.

Però allò que els irrita no és només la paraula País, sinó la idea que darrere d’ella hi ha un poble que recorda, que pensa, que estima, i que no vol desaparèixer. I això els resulta intolerable. Per això bramen, censuren, fingeixen ofensa, i difonen una catalanofòbia disfressada de valencianisme falsari. El seu projecte no és de país, sinó de desert.

Malgrat això, i malgrat ells, persistim. Perquè cada mot dit en valencià, cada topònim recuperat, cada veu digna que s’alça contra l’oblit, és una victòria contra l’estingiment planificat. Perquè no serem mai residu d’imperi, ni decorat autonòmic. Som, i serem, País Valencià.

Bon dia i salut