El POBLE SOTERRAT...en l'oblit Sant Vicent del Raspeig

El POBLE SOTERRAT...en l'oblit

Sant Vicent del Raspeig


Carrer Manuel Domínguez Margarit 1900


Plaça de l’església 1870





Al final del carrer Major en 1890

L’esgésia en 1955


Entrada al poble 1950.


L’estació del poble 1912


Villa Margarita 1913, on avui està el parc Lo Torrent.


Carrer Major amb l’església al fons 1850

Gran nevada a Sant Vicent 1932.


Carrer Ample de Castelar 1931, la república.




Gran nevada Sant Vicent del Raspeig 1932.


Carrer Major 1923



Plaça de l’església 1920

 

Plaça de l’església 1903.








Una de les ermites dels voltants 1922.


L’església 1960







1950 amb l’església al fons i el mercat a la dreta


Relleu del poble en 1955








Festes patronals a Sant Vicent 1970.


L’escola de Sant Vicent del Raspeig 1955.

 


Restauració de l’església 1977

Villa Margarita 2010



Una de les cases de Sant Vicent del Raspeig 1913

 

EL mas del Tranquil.la, partida del Canastell. 1950

Una muller monyint a la plaça 1934.


A la rambleta del riu sec, amb una ovella, anys 50.


Mas de l'ARMELA

La sega, amb les garbes de forment en les mans


1940, el poble des de fora.


Les obrers de cimentació de la fàbrica de ciment.


L'església 1949 després de la seua cremada en els anys 30, amb el campanar original.

El camp de Sant Vicent en l'actualitat. Mas del Bou.

Per l'home del Capell


Bon dia i salut a tots vostès.









Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

No estaria malament una premsa actual en valencià en la ciutat d'Alacant, com els periòdics que hi havia abans de la guerra civil

Imatge
  ESTEM ELS ALICANTINS SOTA LA PRESSIÓ DE NO PODER LLEGIR EN LA NOSTRA PRÒPIA LLENGUA: EL VALENCIÀ Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig La premsa satírica alacantina: memòria, identitat i una necessitat pendent Al llarg dels segles XIX i XX, la ciutat d’Alacant va viure una etapa d’esplendor periodística que avui sovint oblidem. En una ciutat oberta al port, al comerç i a les idees, la premsa no sols informava: feia poble, creava consciència i articulava una veu pròpia. Especialment significativa va ser la premsa satírica en valencià, que amb humor, irreverència i esperit crític va saber connectar amb la gent senzilla dels barris, amb els treballadors i amb aquell alacantinisme popular que no sempre trobava espai en els grans diaris oficials. Entre les capçaleres més emblemàtiques destaquen El Cullerot Alicantí i El Tio Cuc , dos setmanaris que formen part inseparable de la història cultural de la ciutat. El Cullerot Alicantí: la burla com a arma crítica Fundat en ...
Més informació

La destil.lació de la barella i el menjar de moltes famílies santivicenteres del món antiu i no tan antiu.

Imatge
L'UTILITZAMENT DE LA BARRELLA I EL VERITABLE OFICI CARACTERÍSTIC DELS SANTVICENTERS   Per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig                                Introducció Si ens aturem a pensar en com van nàixer coses tan quotidianes com el sabó o el vidre, segurament no imaginaríem que una part d’aquella història va tindre lloc ací mateix, a Sant Vicent del Raspeig. Entre marges de terra vermella i ferma, rambles reblides d'amerlerars i tossals ressecs, hi creixien unes plantes de tamany prou considerable però de gran valor: les soses i les barrelles. Hui les veiem com simples brosses del secà, però durant segles foren la clau d’una riquesa que arribava molt més lluny del nostre terme. En cremar-se, aquestes plantes deixaven una cendra plena de sals minerals, anomenada “pedra de sosa”, que servia per a fabricar sabó i vidre. Aquella cendra s’exportava des del port d’Alacant i era molt buscada arreu ...
Més informació

EL GUARET EN SANT VICENT DEL RASPEIG.

Imatge
                                                                EL GUARET  Per l'Home del Capell. Guaret: el any que la terra callava Als voltants de Sant Vicent del Raspeig, quan el camp encara marcava la vida de la gent, existia una paraula que tots pronunciaven amb respecte: guaret . Darrere d’aquell mot s’amagava un ritual antic, tan vell com els masos que, des de les llomes suaus del terme, vigilaven la feina dels llauradors. El moment de deixar fer a la terra Quan acabava la collita i les eres quedaven plenes de pols daurada, era també el temps de prendre decisions. El llaurador caminava pels seus bancals, remenant el sòl amb la bota, mirant el color de la terra com qui llig un llibre. Si el terreny havia donat massa dos anys seguits, si la collita havia sigut pobra o si la pluja no havia acompanyat, la sentència e...
Més informació