Es parla valencià a Sant Vicent del Raspeig

                                                    -Es parla valencià a Sant Vicent del Raspeig-

A Sant Vicent del Raspeig, encara hi batega la llengua amb la mateixa força antiga que mou les fulles dels ametlers quan el vent de gregal baixa serè des de les altures del Maigmó. El valencià, ací, no és una llengua morta ni folclòrica, sinó una veu quotidiana, domèstica i essencial. És la paraula primera dels qui es miren als ulls i es reconeixen sense intermediaris. La llengua no s’hi escolta, s’hi respira.

És a la plaça del campanar, aquell lloc alt i sagrat on les campanes no toquen només l’hora sinó la memòria, on la llengua prèn cos i forma. Les dones velles, vestides de silenci i d’història, seuen a la fresca amb la saviesa calmada dels segles. Parlen entre elles amb una dolçor aspra, pròpia de la terra que han trepitjat des de la infància, amb aquell valencià antic que no ha passat mai per l’acadèmia, però que conté tota una literatura oral: relats de postguerra, refranys agrícoles, cançons de bressol, jocs infantils. No és una llengua apresa, sinó viscuda, heretada amb la llet i el fum de la llenya.

Als masos —safareigs de pedra, parets de calç, finestres menudes— la llengua no s’ha esvaït, perquè allí mai no ha estat qüestionada. És la veu del ramat, del conreu, del crit que es perd per les feixes quan s’escampa el bestiar o es veu venir l’aigua per la séquia. I als camps, entre les oliveres retorçades i els bancals de secà, el valencià és l’únic idioma que sap parlar el vent. Cap altra llengua no diu el nom de la terra amb tanta precisió.

Als carrers vells, allà on les cases encara conserven una sola planta i una dignitat humil, el valencià xiuxiueja entre persianes i geranis, entre salutacions lentes i frases fetes que no han necessitat mai traducció. És el llenguatge dels matins, quan la gent gran baixa al forn o al mercat, i dels vespres, quan tornen a casa després d’un passeig lent pel carrer Major. Encara es juga a pilota contra els murs de l’església, i encara els xiquets, sense saber-ho, duen la llengua al cor, com un instint.

Però no tot és idíl·lic, ni tot és memòria. En la pell del poble també hi ha cicatrius. Hi ha, subtil però persistent, un silenci que es vol imposar. Una voluntat, sovint disfressada de modernitat o de neutralitat lingüística, que pretén esborrar el valencià del seu propi espai natural. Des de determinades instàncies de poder, alienes al batec autèntic del poble —instàncies que no han estimat mai la terra, però que volen governar-la— s’afavoreix la substitució lenta, dissimulada, d’una llengua que molesta pel simple fet d’existir. No hi ha persecució oberta, però sí una negligència calculada, una marginació cívica. La llengua es deixa sense espai a l’escola, als mitjans, a les institucions locals, amb l’excusa de la convivència. I sota aquesta màscara amable, s’hi amaga la voluntat de silenciar.

És la dreta —la de sempre, la dels temples i dels mercats, la dels himnes i de les banderes tricolors o bicolors— qui vol que el valencià es quede als masos i a les cuines, que no puge als escenaris ni als parlaments, que no aspire a ser llengua plena, sobirana, completa. Voldrien veure-la convertida en una llengua d’àvies, de faules, de refranys, mai d’universitat ni de ciència. Però no saben, o potser sí, que la llengua, com la terra, quan és estimada i sembrada amb dignitat, torna a brotar amb força fins i tot entre el ciment.

A Sant Vicent, malgrat tot, la llengua es manté. Perquè no ha estat imposada, sinó escollida per la vida. Perquè no és bandera ni trinxa, sinó veu. I perquè hi ha qui encara la parla no per obligació, sinó per amor. I l’amor, ja se sap, no es pot prohibir.

Bon dia i salut a vostès