Sant Vicent del Raspeig

PER L'home del Capell

 

                                                   - Sant Vicent del Raspeig-

Hi ha qui sosté, des del desconeixement més flagrant, que Sant Vicent del Raspeig no és més que un enclavament industrialitzat, mancat d'identitat pròpia, reduït a l'exercici servil de la restauració o, fins i tot, a una presència humana socialment intranscendent. Davant d’aquestes afirmacions tan simplistes i errònies, em veig en la necessitat —gairebé en l’obligació cívica— de reivindicar, amb veu clara i argumentada, la veritat complexa i matisada d’aquest noble municipi del mestral alacantí, enclavat al quadrant nord-occidental de la comarca de l’Alacantí.

Sant Vicent del Raspeig presenta una configuració territorial que combina la concentració urbana amb una notable dispersió demogràfica al llarg del seu extens terme municipal. La seua població, que s’aproxima als cinquanta mil habitants, no es concentra exclusivament al nucli urbà, sinó que es reparteix entre partides, masos i extensions agrícoles que envolten el poble com un mantell de memòria i resistència rural.

Malgrat els canvis estructurals propis del segle XXI, Sant Vicent conserva una ànima eminentment agrària. No en va, és conegut per ser el municipi amb la major extensió de camps d’ametlers de tota la província d’Alacant, conreus que han donat renom a la seua producció d’armeles, fruit preuat tant per la seua qualitat com pel seu simbolisme en la cultura agrícola valenciana.

En la seua essència, Sant Vicent és un poble insòlit, on la quotidianitat conserva una puresa gairebé etnogràfica. Encara avui, els infants juguen a pilota en la plaça de l’emblemàtica església de Sant Vicent Ferrer —temple erigit originàriament al segle XIX (1803), i posteriorment reconstruït per preservar-ne l’esperit devocional i arquitectònic. L’existència quotidiana flueix amb naturalitat entre el passat i el present: un poble que ha sabut progressar amb dignitat i empenta, sense renunciar mai al seu llegat agrícola i ramader, que s’estén per les planes d’argiles rogenques i terres ferruginoses que caracteritzen el seu paisatge.

 

Sant Vicent del Raspeig es troba emmarcat en una orografia privilegiada, amb les serres meridionals del País Valencià al seu abast immediat. Al punt cardinal de la tramuntana, a escassos cinc quilòmetres, s’alça majestuosa la serra del Maigmó, sentinella ancestral que vetla el terme com un bastió natural de roca i silenci. A llevant, a les proximitats del paratge conegut com la Provença, destaca la Penya Roja, entre altres indrets de notable bellesa i riquesa ecològica que configuren un mosaic de paisatges d’una gran diversitat i valor patrimonial.

Malgrat les transformacions urbanístiques que han afectat moltes poblacions veïnes, Sant Vicent no ha abdicat de la seua essència de poble. Persistixen les façanes de les cases centenàries, la veu càlida i pausada de la gent gran —que encara conserva viu el valencià més genuí— i els fumerals que, fidelment, deixen escapar el baf dels focs antics. L’elegant campanar de la vila, esvelt i serè, alça la seua presència sobre els terrats com a símbol d’identitat, i les seues campanes, en les festivitats i processons, fan tremolar els cors i l’empedrat del poble amb el seu clam ancestral. Encara romanen dempeus algunes cases d’una sola planta, amb més de tres-cents anys d’història a les seues parets; d’altres, dissortadament, han estat enderrocades per donar pas a construccions modernes que desdibuixen la personalitat visual i paisatgística del poble, empobrint-ne l’ànima arquitectònica.

Quant a la llengua, el valencià hi té la consideració d’idioma oficial, en cooficialitat amb el castellà, com és habitual als municipis del territori valencià. Tanmateix, cal assenyalar que el valencià ha patit una degradació notable —tant en l’ús com en la qualitat lingüística— a conseqüència del contacte constant i sovint desequilibrat amb la comunitat castellanoparlant, fruit d’una història social i política marcada per la subordinació lingüística.

L’arquitectura vernacla de Sant Vicent mereix una consideració especial: les cases populars, amb el seu estil sobri, humil i funcional, evoquen una estètica que parla dels temps pretèrits amb una elegància continguda. Els volums baixos, els murs emblanquinats, els detalls de fusteria tradicional o les teulades a dues aigües conserven encara la petjada d’una forma de viure arrelada a la terra i al temps lent, que contrasta amb l’efímer ritme de l’arquitectura contemporània.

Sant Vicent del Raspeig es localitza a una altitud aproximada de dos-cents metres sobre el nivell de la mar, la qual cosa li confereix un microclima continentalitzat dins del context mediterrani. Aquesta cota altimètrica es tradueix en hiverns relativament freds, amb temperatures que poden oscil·lar entre els -4 °C en les nits més gèlides i els 12 °C en les hores centrals del dia. Durant els estius, les mínimes nocturnes se situen al voltant dels 20 °C, mentre que les màximes diürnes poden arribar fàcilment als 38 °C en els moments més rigorosos del migjorn.

La situació geogràfica del municipi, estratègicament assentat sobre un altiplà caracteritzat per la presència de suaus llomes compostes d’argiles rogenques —element distintiu del seu sòl—, permet que la marinada, el vent suau i refrescant que s’alça des de la línia litoral, remunte la vall i penetre a través de la depressió que separa Sant Vicent de la ciutat d’Alacant, situada a uns vint quilòmetres de distància. Aquesta formació natural canalitza el flux d’aire, moderant les temperatures estivals i aportant una sensació de frescor que contrasta amb la calor acumulada a les planures del sud.

Entre els racons de major valor simbòlic i social destaca, sens dubte, la plaça de l’Església, autèntic cor bategant del poble. És ací on la vida comunitària es desplega amb plenitud: als bancs i terrasses, els vilatans hi conversen amb placidesa, mentre que la quitxalla juga a pilota contra els murs seculars del campanar, en una escena que manté viva la memòria col·lectiva i les tradicions lúdiques de generacions.

La plaça constitueix el punt culminant del nucli urbà, tant en sentit geogràfic com simbòlic. El campanar, amb una alçària estimada d’uns seixanta metres, s’erigeix majestuós com a far espiritual i visual, dominant la vall i projectant la seua presència més enllà dels límits immediats del poble. Eixe mateix campanar, fidel testimoni de segles d’història i fe, ha presidit la vida santvicentina des de temps immemorials, alçant-se com una figura tutelar que observa, amb solemnitat, el pas del temps i la perseverança d’un poble que, malgrat les inclemències i les transformacions, es manté fidel a la seua essència.

Sant Vicent del Raspeig és, en la seua naturalesa més profunda, un poble de conreus de secà, amb un paisatge àrid però carregat d’una bellesa tel·lúrica i essencial. Les seues edificacions tradicionals, en la seua gran majoria, es limiten a una sola planta, fet que confereix al nucli urbà una fisonomia horitzontal, serena, i ben integrada amb el relleu circumdant. És cert que, a les zones de migjorn —en direcció cap a la ciutat d’Alacant— comencen a alçar-se algunes construccions més modernes i altes, però aquestes no aconsegueixen eclipsar l’esperit originari del poble, ni tampoc desfiguren completament la seua personalitat rural.

En aquest sentit, cal esmenar i rebatre categòricament la desafortunada afirmació publicada a la revista VIAJAR, on es catalogava Sant Vicent com “el poble més lleig d’Alacant”. Aquesta afirmació —banal, injusta i empobrida d’argumentació— no és més que una expressió de frivolitat mediàtica, potser impregnada d’un cert menyspreu ideològic o d’una profunda ignorància del territori valencià. Ja ho sap, benvolgut lector: sovint les paraules més contundents provenen no del coneixement, sinó del desconeixement més rotund. I si hi ha pobles amb menor atractiu visual —que n’hi ha, com arreu del món—, Sant Vicent, sens dubte, no n’és un.

Sant Vicent posseeix un encant solar, rural, modest però autèntic, que es manifesta amb especial intensitat en els seus camps, on encara es respira la fragància antiga dels fumerals dels masos, la dolçor floral dels tarongers i llimoners en flor, i l’explosió delicada de les ametleres quan esclata la flor d’ametler. Aquesta atmosfera, que embriaga els sentits i evoca una memòria compartida, és el veritable tresor d’un poble que s’estima la seua terra i la seua essència.

Mas del Bou

La vida als masos de Sant Vicent del Raspeig transcorre en una calma antiga, tacada de suor i de sol, d’aquella quietud que només coneixen els qui conviuen amb el ritme del bestiar i la duresa noble de la terra. És una vida de llum matinal sobre camps de secà, de passos lents entre marges erosionats, d’ulls avesats a l’horitzó i mans colrades per la feina.

Conec de primera mà molts d’aquests ramaders santvicentins, homes i dones d’ànima ampla i paraula escassa, que han après a viure amb la serenitat que dona l’esforç quotidià i la resignació digna. Viuen amb austeritat —no per tria estètica, sinó per imposició estructural—, sostenint-se amb salaris mínims i mirades plenes de preocupació continguda. El mercat, amb la seua lògica ferotge i deshumanitzada, converteix la seua feina en una paradoxa cruel: venen el fruit del seu treball a preu d’or, però han de comprar el que necessiten a preu de ruïna. I així, el mas esdevé trinxera, i la vida masovera, resistència.

Però no és només Sant Vicent qui pateix aquest desequilibri, aquesta lenta asfíxia econòmica que ofega la ruralitat: és tot el País Valencià —i podríem dir, amb justesa, que tot el sud agrari europeu— qui veu com s’esmicola el seu món ancestral davant la indiferència urbana i globalitzadora. És la desaparició silenciosa d’una civilització agrària, que es descompon en silenci, com una pedra vella que es fa pols a la vora del camí.

Tot açò que ací tan sols esbosse, amb traç ràpid però sincer, donaria peu a l’escriptura d’un llibre sencer —i potser caldria escriure’l, per a no deixar perdre aquesta veritat. Però, de moment, només he volgut posar el lector en context, fer-li escoltar, ni que siga per un instant, el batec discret però profund d’una terra que encara és viva, encara que l’ofeguen.

Bon dia i salut, com diem a la meua terra. Que no és una fórmula, sinó una benedicció laica: una esperança dita a mitja veu, entre la pols del camí i l’aroma de fusta cremada.

PER L'home del Mestral

                                       -LA VEU DEL POBLE SANTVICENTER-