S'estan carregant un poble per culpa dels polítics que governen. Aquest poble s'anomena Sant Vicent del Raspeig.

                            

 -Es volen carregar el nostre poble per benefici d'uns quatre-

                                                     

De la desfiguració sistemàtica del paisatge vernacle per afanys crematístics a Sant Vicent del Raspeig

En aquesta vila nostra, antànys conreuada amb mans calloses i cor obstinat, es perpetra a hores d’ara un procés d’erosió patrimonial i estètica tan sistemàtic com ignominiós, consentit —quan no instigat— per determinats gestors públics, captius de la cobdícia especulativa i d’un urbanisme predador, acrític i insensible.

Allà on s’alçaven cases baixes de teula cuita i façana calcinada pel sol ancestral, testimoni silenciós de generacions pageses, ara hi germinen en formació bacteriana blocs d’habitacles anodins, mastodòntics, iguals en la seua mediocritat geomètrica, i perfectament alienats amb la lògica impersonal del lucre ràpid.

La tessitura actual no és sinó la culminació d’un procés de desantropolització del territori, on el valor simbòlic, emocional i històric de l’espai ha estat substituït pel valor de mercat. S’han venut els perfils topogràfics, s’han mutilat els trànsits de la memòria oral, s’han reescrit els còdexs del paisatge amb l’únic propòsit d’enriquir una oligarquia immobiliària de minsa pluralitat —quatre, potser cinc noms— però d’una voracitat insaciable.

Els edificis no sols ocupen sòl; usurpen identitat, cancel·len filiacions, esborren empremtes. I el poble, en sentit profund —com a comunitat de vida compartida i d’imaginari comú— és assimilat a un mer contenidor de plusvàlues, una pantalla on projectar rendiments, no records.

Però el més lesiu d’aquest fenomen no rau únicament en la destrucció física de les cases antigues, sinó en l’aval institucional que la permet, la complicitat de qui hauria de ser defensor del bé comú, però actua com a interlocutor servil dels interessos d’un capitalisme extractiu de baixa estofa, disfressat de progrés.

Així, Sant Vicent, el poble que fou de vinyes, masos, lledoners i carrers de terra compactada, es descompon en una successió d’estructures sense ànima, on la bellesa no troba espai, i la memòria no té on assentar-se.

I és que, quan la política esdevé comptabilitat de beneficis privats i no arquitectura de justícia col·lectiva, el poble s’empetiteix, no en mida, sinó en esperit. I això, ni els fonaments més profunds ni les façanes més noves ho podran dissimular.

Bon dia i salut.