El mas de Planisses d'Enric Valor

                                                              Les terres valorianes

Allà, en l’altiplà del malladar de les masades de Planisses hi ha una història soterrada, la d’Enric Valor amb aquest paratge idíl·lic, envoltat de cingles esmolats, de guarets de terra sense conrear, de masos caiguts i en l’oblit. Avui dia hi ha qui fa suposicions sobre aquest lloc —la majoria inexactes—. Tot açò és pel desconeixement de cara al lloc i la persona es deixa portar per la fantasia del seu cap; no dic que estiga malament, però sempre cal conéixer la història real de les coses.

Enric Valor, gran mestre de les lletres valencianes, va ser l’hereu d’aquest mas, igual que el mas de la Lloma a Penàguila, en la serra d’Aitana. Aquest mas, que va ser possessió del seu pare, Enric Valor Amorós, va ser el sustent econòmic durant la infantesa de l’escriptor. El que conreaven era el negre monastrell per a trepitjar després i vendre el vi. Açò es feia al celler del mas, que encara està en peu, sense teulada però en peu, i es pot veure la premsa. També conreaven el blat i l’ordi, i després feien la batuda, com bé ho narra ell a la seua novel·la Temps de batuda, que transcorre en l’estiu de 1936.

El mas de Planisses també és escenari d’algunes escenes de l’últim volum de la seua trilogia, el Cicle de Cassana, editat per Tàndem Edicions.

Quan el senyor Valor tenia quinze anys va arribar la fil·loxera al mas de Planisses i es van arruïnar, així que no van tindre més remei que emigrar al poble d’Elda, això sí, sense perdre la possessió. Després, Valor, com bé ho narra a la seua novel·la Temps de batuda, va tornar al mas de Planisses amb la seua mare i els germans, puix el pare ja havia faltat en aquella època. Valor va instal·lar en el mas de Planisses l’estació meteorològica de Castalla, així que va estar també uns quants anys per allí dalt. La Casa Gran i Mascabrer estan al mateix malladar i Valor solia extraure vocabulari dels muntanyencs per després introduir-lo en la seua obra literària. Enric Valor també conta al llibre Converses amb un senyor escriptor que va estar uns quants anys fent una gran replantació de vinyes.

Van passar els anys i, quan ja s’endinsava en una edat més avançada, és a dir, quan es feia més vell, va entrar a presó per la seua activitat clandestina vinculada al nacionalisme valencià; això va ser en 1966. Valor va treballar en una empresa d’automòbils amb el seu germà i tenien els masos hipotecats. Un dia van donar-li a Valor i al seu germà uns crèdits i eren de moltíssims diners, així que els falangistes li van expropiar el mas i més masos que tenia ell. Però el veritable tresor es troba en la seua grandiosíssima obra literària, on sí que es pot assaborir bé la vida al mas i moltíssimes més experiències que ell ens narra a través de la literatura.

Serà sempre un escriptor per a l’eternitat.

                                  El mas de Planisses en temps Valorià

El mas de Planisses en temps actual
Bon dia i salut





Comentaris

  1. TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG6 de setembre del 2025, a les 2:47

    Si algú que haja llegit alguna cosa o sàpiga coses del mas que ho deixe als comentaris.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

No estaria malament una premsa actual en valencià en la ciutat d'Alacant, com els periòdics que hi havia abans de la guerra civil

Imatge
  ESTEM ELS ALICANTINS SOTA LA PRESSIÓ DE NO PODER LLEGIR EN LA NOSTRA PRÒPIA LLENGUA: EL VALENCIÀ Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig La premsa satírica alacantina: memòria, identitat i una necessitat pendent Al llarg dels segles XIX i XX, la ciutat d’Alacant va viure una etapa d’esplendor periodística que avui sovint oblidem. En una ciutat oberta al port, al comerç i a les idees, la premsa no sols informava: feia poble, creava consciència i articulava una veu pròpia. Especialment significativa va ser la premsa satírica en valencià, que amb humor, irreverència i esperit crític va saber connectar amb la gent senzilla dels barris, amb els treballadors i amb aquell alacantinisme popular que no sempre trobava espai en els grans diaris oficials. Entre les capçaleres més emblemàtiques destaquen El Cullerot Alicantí i El Tio Cuc , dos setmanaris que formen part inseparable de la història cultural de la ciutat. El Cullerot Alicantí: la burla com a arma crítica Fundat en ...
Més informació

La destil.lació de la barella i el menjar de moltes famílies santivicenteres del món antiu i no tan antiu.

Imatge
L'UTILITZAMENT DE LA BARRELLA I EL VERITABLE OFICI CARACTERÍSTIC DELS SANTVICENTERS   Per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig                                Introducció Si ens aturem a pensar en com van nàixer coses tan quotidianes com el sabó o el vidre, segurament no imaginaríem que una part d’aquella història va tindre lloc ací mateix, a Sant Vicent del Raspeig. Entre marges de terra vermella i ferma, rambles reblides d'amerlerars i tossals ressecs, hi creixien unes plantes de tamany prou considerable però de gran valor: les soses i les barrelles. Hui les veiem com simples brosses del secà, però durant segles foren la clau d’una riquesa que arribava molt més lluny del nostre terme. En cremar-se, aquestes plantes deixaven una cendra plena de sals minerals, anomenada “pedra de sosa”, que servia per a fabricar sabó i vidre. Aquella cendra s’exportava des del port d’Alacant i era molt buscada arreu ...
Més informació

EL GUARET EN SANT VICENT DEL RASPEIG.

Imatge
                                                                EL GUARET  Per l'Home del Capell. Guaret: el any que la terra callava Als voltants de Sant Vicent del Raspeig, quan el camp encara marcava la vida de la gent, existia una paraula que tots pronunciaven amb respecte: guaret . Darrere d’aquell mot s’amagava un ritual antic, tan vell com els masos que, des de les llomes suaus del terme, vigilaven la feina dels llauradors. El moment de deixar fer a la terra Quan acabava la collita i les eres quedaven plenes de pols daurada, era també el temps de prendre decisions. El llaurador caminava pels seus bancals, remenant el sòl amb la bota, mirant el color de la terra com qui llig un llibre. Si el terreny havia donat massa dos anys seguits, si la collita havia sigut pobra o si la pluja no havia acompanyat, la sentència e...
Més informació