El mas de Planisses d'Enric Valor està abandonat en plena serra de Castalla. Com pot ser que estiga abandonat un lloc de propietat valoriana i on es va inspirar per fer la seua novel.la TEMPS DE BATUDA i una mica d'ENLLÀ DE L'HORITZÓ, i CONTALLES DE LA BOIRA?

                                                         EL MAS DE PLANISSES

El mas de Planisses: entre la memòria i l’oblit

El mas de Planisses, lligat indissolublement a la figura d’Enric Valor, un dels pilars de la narrativa contemporània en valencià, agonitza hui en ruïnes, despullat de vida, cobert de silenci. Situat a la valleta de l’Almussai, als contraforts de la serra de Castalla i del Maigmó, també anomenada, aquest mas fou, durant anys, nucli vital, espai creatiu i refugi espiritual per a un home que sabia escoltar el batec de la terra i transformar-lo en paraula escrita.

Però tot canvià quan fou expropiat per la Falange, sota pretextos socials i econòmics que amagaven, en realitat, una voluntat de domini i anul·lació. No sols el mas de Planisses li fou arrabassat: també altres masos i propietats agrícoles que formaven part del seu món i del seu paisatge interior. Aquella expropiació no fou només una pèrdua patrimonial, sinó una ferida profunda en la memòria d’un poble i en la trajectòria d’un escriptor que estimava amb passió la seua terra.

Des d’aquell moment, el mas començà una decadència lenta però inexorable. El que fou l’escenari d’estimes, faenes agrícoles, paraules compartides i rondalles orals, és ara un munt de pedres aclivellades, abandonades a l’erosió del temps i a la incuriositat dels homes. On abans s’encenien els contes vora la foraca, hui només hi resta la runa del silenci, apilada com a testimoni mut d’allò que fórem i no volem recordar.

Els bancals de vinya que ell evocava amb precisió i estima, s’han convertit en clapes de terra muda, cobertes de matolls i absència. No hi ha jornalers, ni ramat, ni pastor. Només el bosc, que ho engoleix tot, s’estén com un llençol d’oblit damunt d’allò que fou.

I el més dolorós de tot: no hi ha cap placa, cap senyal, cap paraula gravada en el que queda de la façana. Cap gest institucional, ni un vers, ni un nom, per recordar que allí visqué un home que va fer de la llengua una catedral i del món rural valencià, un paisatge literari universal.

En la meua modesta i sincera opinió, caldria rescatar aquests masos del precipici de l’oblit, situar-los simbòlicament en el seu lloc digne: el de la memòria activa, la que protegeix, estima i retorna. Planisses no pot continuar així: enrunada i invisible. El silenci, de tan llarg, esdevé injustícia.

Sovint pense, fins i tot, que algunes parets que cauen no cauen soles. Algú les empeny, amb el pretext d’evitar el vandalisme, com si la memòria —la real, la incòmoda— fóra un perill que calguera fer desaparèixer a colps de destral o d’excavadora.

Això no és normal. Alguna cosa s’ha de fer.

No tinc un projecte tancat, ni una fórmula màgica, però sé, amb la certesa de qui estima allò que ha llegit i trepitjat, que el mas de Planisses d’Enric Valor no pot romandre en aquest estat de ruïna extrema i de desmemòria col·lectiva. És una qüestió de cultura, de país, i sobretot, de dignitat.

Bon dia i salut.