L'abandó dels masos

       

L’abandonament dels masos al País Valencià: causes, dades i conseqüències



Durant segles, el mas ha estat una unitat econòmica i de poblament fonamental al món rural valencià, especialment a les comarques interiors. Amb una estructura sòlida, sovint autosuficient, i un sistema de transmissió patrimonial vinculat a la família extensa, el mas articulava la vida agrícola i ramadera de bona part del territori. Tanmateix, a partir del segle XX —i sobretot a partir del franquisme— es produí un procés progressiu d’abandonament d’aquests espais, que ha deixat empremta tant en el paisatge com en la cultura rural del País Valencià.

1. El mas com a nucli de vida rural

El mas valencià és una construcció rural, aïllada o semiagrupada, que inclou habitatge, corrals, celler, cisterna, terres de cultiu i, sovint, espais boscosos. Més enllà de la funció productiva, els masos han estat espais de transmissió cultural, de toponímia pròpia, i de relació directa amb el territori. Zones com l’Alt Maestrat, els Ports, la Tinença de Benifassà, l’Alt Millars o l’Alcalatén comptaven, fins a mitjan segle XX, amb centenars de masos habitats.

2. Factors que expliquen l’abandonament

Diverses causes expliquen el progressiu abandó dels masos valencians:

a) Modernització econòmica i migració rural

La modernització del camp a mitjan segle XX va provocar una transformació de les estructures agràries tradicionals, substituint la policultura i ramaderia extensiva per sistemes més intensius. Aquesta transformació no arribà als masos de l’interior, massa allunyats dels nuclis industrials i dels eixos de comunicació.

Segons dades de l’Instituto Nacional de Estadística (INE), entre 1950 i 1980, el País Valencià va perdre prop de 400.000 habitants en zones rurals, molts dels quals procedien de famílies masoveres. Aquest èxode rural, afavorit per la manca de serveis, l’aïllament i la duresa de la vida al camp, va fer que moltes famílies abandonaren els masos per instal·lar-se a ciutats com Castelló, València, Alcoi o Sagunt.

b) Polítiques del règim franquista

Durant el franquisme, les polítiques d’infraestructures i serveis públics es van centrar en les grans ciutats o capitals comarcals. Zones muntanyoses com les comarques interiors van ser literalment oblidades pels plans de desenvolupament. Això va condemnar els masos a l’aïllament, a la manca d’escoles, centres sanitaris o subministraments bàsics (com electricitat i aigua corrent). Aquest abandonament institucional contribuí decisivament al despoblament.

c) Canvi de model social i cultural

El model de vida tradicional vinculat al mas entrava en contradicció amb els valors emergents del segle XX: la urbanització, l’accés al treball assalariat, la cultura de l’oci, o la millora de les condicions de vida. El mas, considerat arcaic o marginal, quedà fora de les aspiracions de les generacions joves, que cercaren mobilitat social a través de la ciutat.

3. Esdeveniments que van accelerar el procés

Alguns fets concrets van contribuir a intensificar l’abandonament:

  • La mecanització del camp (dècada de 1960): el tractor i altres eines agrícoles exigien parcel·les grans i planes, impossibles en els bancals muntanyosos que envoltaven molts masos.

  • L’emigració exterior (anys 60 i 70): molts joves van emigrar a França, Alemanya o Suïssa, deixant masos definitivament buits.

  • Bon dia i salut.

                            

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

No estaria malament una premsa actual en valencià en la ciutat d'Alacant, com els periòdics que hi havia abans de la guerra civil

Imatge
  ESTEM ELS ALICANTINS SOTA LA PRESSIÓ DE NO PODER LLEGIR EN LA NOSTRA PRÒPIA LLENGUA: EL VALENCIÀ Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig La premsa satírica alacantina: memòria, identitat i una necessitat pendent Al llarg dels segles XIX i XX, la ciutat d’Alacant va viure una etapa d’esplendor periodística que avui sovint oblidem. En una ciutat oberta al port, al comerç i a les idees, la premsa no sols informava: feia poble, creava consciència i articulava una veu pròpia. Especialment significativa va ser la premsa satírica en valencià, que amb humor, irreverència i esperit crític va saber connectar amb la gent senzilla dels barris, amb els treballadors i amb aquell alacantinisme popular que no sempre trobava espai en els grans diaris oficials. Entre les capçaleres més emblemàtiques destaquen El Cullerot Alicantí i El Tio Cuc , dos setmanaris que formen part inseparable de la història cultural de la ciutat. El Cullerot Alicantí: la burla com a arma crítica Fundat en ...
Més informació

La destil.lació de la barella i el menjar de moltes famílies santivicenteres del món antiu i no tan antiu.

Imatge
L'UTILITZAMENT DE LA BARRELLA I EL VERITABLE OFICI CARACTERÍSTIC DELS SANTVICENTERS   Per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig                                Introducció Si ens aturem a pensar en com van nàixer coses tan quotidianes com el sabó o el vidre, segurament no imaginaríem que una part d’aquella història va tindre lloc ací mateix, a Sant Vicent del Raspeig. Entre marges de terra vermella i ferma, rambles reblides d'amerlerars i tossals ressecs, hi creixien unes plantes de tamany prou considerable però de gran valor: les soses i les barrelles. Hui les veiem com simples brosses del secà, però durant segles foren la clau d’una riquesa que arribava molt més lluny del nostre terme. En cremar-se, aquestes plantes deixaven una cendra plena de sals minerals, anomenada “pedra de sosa”, que servia per a fabricar sabó i vidre. Aquella cendra s’exportava des del port d’Alacant i era molt buscada arreu ...
Més informació

EL GUARET EN SANT VICENT DEL RASPEIG.

Imatge
                                                                EL GUARET  Per l'Home del Capell. Guaret: el any que la terra callava Als voltants de Sant Vicent del Raspeig, quan el camp encara marcava la vida de la gent, existia una paraula que tots pronunciaven amb respecte: guaret . Darrere d’aquell mot s’amagava un ritual antic, tan vell com els masos que, des de les llomes suaus del terme, vigilaven la feina dels llauradors. El moment de deixar fer a la terra Quan acabava la collita i les eres quedaven plenes de pols daurada, era també el temps de prendre decisions. El llaurador caminava pels seus bancals, remenant el sòl amb la bota, mirant el color de la terra com qui llig un llibre. Si el terreny havia donat massa dos anys seguits, si la collita havia sigut pobra o si la pluja no havia acompanyat, la sentència e...
Més informació