NO A LES MACRO CONSTRUCCIONS A SANT VICENT DEL RASPEIG, A CASTALLA NI A MUTXAMEL.


lA VEU D'ALACANT

Hem de dir no a aquesta mena de desficacis que s’estan projectant a Sant Vicent, Castalla i Mutxamel, pobles d’origen agrari que, encara que hui en dia ho siguen en menor mesura, continuen tenint arrels al camp.
En el cas de Castalla, s’han presentat projectes de grans macroconstruccions que amenacen la fisonomia del poble. Espere que els castelluts tinguen trellat i no permeten que al casc antic s’alce l’Escola de Música “Sergio Llobregat Ruíz”. Una proposta així, que probablement ni tan sols naix d’un castellut, posaria en perill l’essència del poble, carregant-se no sols el barri antic, sinó també el més modern, que al capdavall encara conserva un encant especial. Castalla és un poble molt ben preservat, i cal defendre’l amb fermesa.

A Sant Vicent del Raspeig, malgrat que ja han malmés bona cosa amb la construcció de macroedificis només per motius econòmics, he de dir ben clar que ni a mi ni a cap santvicenter amb trellat ens sembla bé aquesta barrabassada.
Volen continuar aixecant blocs immensos per a benefici exclusiu dels empresaris, i ho fan enderrocant cases antigues del poble amb un valor històric incalculable. Algunes d’aquestes cases conserven elements d’origen àrab, com es pot veure a les rajoles i a les volades que encara en resten. Tirar això a terra seria perdre una part irreemplaçable de la nostra memòria col·lectiva.

A Mutxamel, la situació no és gaire diferent: el procediment és el mateix, però allí el que volen no és només alterar el poble, sinó també destruir el seu camp.
Un camp conreat i viu, on les oliveres llueixen amb la claror del sol i formen part d’un paisatge que parla de la nostra història i de la nostra identitat. Tot açò es veu amenaçat per interessos econòmics, per l’afany dels grans empresaris que només veuen el territori com un lloc d’on traure diners, i no com la llar que realment és per als seus habitants.


Bon dia i salut.





Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

No estaria malament una premsa actual en valencià en la ciutat d'Alacant, com els periòdics que hi havia abans de la guerra civil

Imatge
  ESTEM ELS ALICANTINS SOTA LA PRESSIÓ DE NO PODER LLEGIR EN LA NOSTRA PRÒPIA LLENGUA: EL VALENCIÀ Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig La premsa satírica alacantina: memòria, identitat i una necessitat pendent Al llarg dels segles XIX i XX, la ciutat d’Alacant va viure una etapa d’esplendor periodística que avui sovint oblidem. En una ciutat oberta al port, al comerç i a les idees, la premsa no sols informava: feia poble, creava consciència i articulava una veu pròpia. Especialment significativa va ser la premsa satírica en valencià, que amb humor, irreverència i esperit crític va saber connectar amb la gent senzilla dels barris, amb els treballadors i amb aquell alacantinisme popular que no sempre trobava espai en els grans diaris oficials. Entre les capçaleres més emblemàtiques destaquen El Cullerot Alicantí i El Tio Cuc , dos setmanaris que formen part inseparable de la història cultural de la ciutat. El Cullerot Alicantí: la burla com a arma crítica Fundat en ...
Més informació

La destil.lació de la barella i el menjar de moltes famílies santivicenteres del món antiu i no tan antiu.

Imatge
L'UTILITZAMENT DE LA BARRELLA I EL VERITABLE OFICI CARACTERÍSTIC DELS SANTVICENTERS   Per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig                                Introducció Si ens aturem a pensar en com van nàixer coses tan quotidianes com el sabó o el vidre, segurament no imaginaríem que una part d’aquella història va tindre lloc ací mateix, a Sant Vicent del Raspeig. Entre marges de terra vermella i ferma, rambles reblides d'amerlerars i tossals ressecs, hi creixien unes plantes de tamany prou considerable però de gran valor: les soses i les barrelles. Hui les veiem com simples brosses del secà, però durant segles foren la clau d’una riquesa que arribava molt més lluny del nostre terme. En cremar-se, aquestes plantes deixaven una cendra plena de sals minerals, anomenada “pedra de sosa”, que servia per a fabricar sabó i vidre. Aquella cendra s’exportava des del port d’Alacant i era molt buscada arreu ...
Més informació

EL GUARET EN SANT VICENT DEL RASPEIG.

Imatge
                                                                EL GUARET  Per l'Home del Capell. Guaret: el any que la terra callava Als voltants de Sant Vicent del Raspeig, quan el camp encara marcava la vida de la gent, existia una paraula que tots pronunciaven amb respecte: guaret . Darrere d’aquell mot s’amagava un ritual antic, tan vell com els masos que, des de les llomes suaus del terme, vigilaven la feina dels llauradors. El moment de deixar fer a la terra Quan acabava la collita i les eres quedaven plenes de pols daurada, era també el temps de prendre decisions. El llaurador caminava pels seus bancals, remenant el sòl amb la bota, mirant el color de la terra com qui llig un llibre. Si el terreny havia donat massa dos anys seguits, si la collita havia sigut pobra o si la pluja no havia acompanyat, la sentència e...
Més informació