La destil.lació de la barella i el menjar de moltes famílies santivicenteres del món antiu i no tan antiu.

L'UTILITZAMENT DE LA BARRELLA I EL VERITABLE OFICI CARACTERÍSTIC DELS SANTVICENTERS

 Per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig                               Introducció

Si ens aturem a pensar en com van nàixer coses tan quotidianes com el sabó o el vidre, segurament no imaginaríem que una part d’aquella història va tindre lloc ací mateix, a Sant Vicent del Raspeig. Entre marges de terra vermella i ferma, rambles reblides d'amerlerars i tossals ressecs, hi creixien unes plantes de tamany prou considerable però de gran valor: les soses i les barrelles. Hui les veiem com simples brosses del secà, però durant segles foren la clau d’una riquesa que arribava molt més lluny del nostre terme.

En cremar-se, aquestes plantes deixaven una cendra plena de sals minerals, anomenada “pedra de sosa”, que servia per a fabricar sabó i vidre. Aquella cendra s’exportava des del port d’Alacant i era molt buscada arreu d’Europa. Els viatgers francesos i anglesos del segle XVIII deixaren escrit que la “sosa d’Alacant” —provinent, en bona part, dels camps de Sant Vicent— era de les més pures i valuoses per a fer miralls i cristalls fins.

Els nostres avantpassats coneixien bé aquells usos. A moltes cases de Sant Vicent, les dones arreplegaven les barrelles seques i les cremaven per a fer lleixiu. Amb les cendres i un poc d’aigua bullint, preparaven un líquid que deixava la roba neta i lluenta. I si a eixe lleixiu li afegien la morca sobrant de les almàsseres, el resultat era sabó —el sabó casolà de tota la vida. Els majors encara en recorden l’olor, forta però neta, de quan el tallaven a daus i el deixaven assecar al sol.

A més, Sant Vicent i els seus voltants participaren també en el comerç del vidre. La “cendra d’Alacant”, com li deien a Itàlia, es feia servir als forns venecians per aconseguir els vidres més transparents i resistents. No és exagerat dir que una part de la llum que brillava a Murano o als palaus europeus venia, en certa manera, dels nostres bancals.

Amb el pas del temps, la indústria canvià i aquelles plantes quedaren oblidades. Però encara hui, si passeges pels tossals del Sabinar o pels camps verges del nostre poble i pots trobar-ne moltes mates, resistint la sequera i el pas dels anys. Són testimonis silenciosos d’una època en què la gent de Sant Vicent aprofitava fins a l’última branqueta del seu paisatge.

 Oficis -no tots- i explicació que pot tindre una rellevància interessant.

El poble santivicenter, com molts altres pobles del país, ha sabut apanyar-se-les amb els més precaris materials nedius de les terres on habitaven els seus moradors —peculiarment apanyats amb tot el que proporcionava el medi—.

Tanmateix, tot astò vol dir que els oficis es desenrrotllaren seguidament, formant una carena d'oficis pròspers i tal vegada efectius en aquella época recent.

Entre tant, sorgiren oficis molt característics i peculiars, entre tants, els homes de les denominades “CALERES”. Tot astò, com tot, té una explicació. Les caleres eren uns forns que es trobaven a peu d'una séquia, amb una mena d'olla en clots per baix i una càmera on es posava l'aulla, i damunt una tapa que, durant la cocció per a la destil.lació, es sellava amb fang de la mateixa terra on s'assentava la “calera”.

Bé, doncs, el que es feia era posar les garbes o gavelles de la botja o barrella en flor dins la calera, que tenia un tub que menava fins a la séquia, on es formava el vapor i se’n anaven caent, a poc a poc, les gotes d’oli de barrella per a fer colònies i diversos materials empleats en la fabricació de sabó. Fins i tot arribà a ser tan gran i productiva la producció de barrelles a Sant Vicent del Raspeig, que s’exportaven per gran part de la mitja pell de bou, i concretament a pobles com Bocairent, Agres, Castalla, Mutxamel, etcètera.

També s’utilitzava la cendra de barrella per llavar la roba i el brim de cànem i li dins la ruscada. Tot té el seu procediment des de molt antiu, com deien els majors quan contaven les faenes d’abans, que tot es feia amb paciència i coneiximent, sense presses ni màquines que ho acceleraren tot. Denans, el que feien era posar una tel.la finíssima damunt del rusc, anomenada “cendrer”, feta sovint d’un drap vell o d’un tros de llençol ja gastat, ben tensat i fixat amb quatre pedretes o amb branquillons de timó sec.

Després, a poc a poc, hi anaven colant aigua bullint durant tres hores, que no era poca faena, perquè s’havia d’anar abocant a mesura que l’aigua s’anava refredant, i calia tindre sempre el foc encés, amb sarments i llenya menuda que feia bona brasa. Mentrestant, el rusc, que solia ser de fang cuit o de pedra porosa, deixava caure per l’orifici inferior l’aigua ja transformada en olisiva, és a dir, aquella que havia arrencat de la cendra tota la sosa natural.

Eixa aigua olisiva era el lleixiu que s’utilitzava per rentar la roba més bruta o les teles gruixudes del camp, com els saragüells o les camises de faena. Al safareig, les mullers la mesclaven amb aigua clara i, amb els punys o amb una pedra llisa, colpejaven la roba fins que tornava blanca i lluenta. Algunes aprofitaven aquella mateixa matèria per rentar-se els cabells, perquè deien que els deixava forts i brillants, i que espantava els polls i altres animalets del cap, que per aquells temps eren companyia freqüent.

Hi havia qui, fins i tot, guardava la cendra més fina en saquets de tela per usar-la quan no hi havia temps de fer el lleixiu llarg. Altres, més curiosos, afegien unes gotes d’oli d’oliva vell o una mica d’essència de farigola per donar-li bon olor. Tot això eren costums apresos de generació en generació, passats de les àvies a les filles, i d’aquestes a les netes, com un tresor que valia més que qualsevol sabó de botiga.

Astò formava part del dia a dia del poble santvicenter, d’aquella manera senzilla i alhora sàvia de viure, on res no es malbaratava i on fins la cendra tenia una segona vida, convertida en netedat i profit.

Ruscada i una senyora ruscant

Bon dia i salut