EL CONREU DE L'AMETLER EN SANT VICENT DEL RASPEIG: HISTÒRIA DE LA TERRA VERMELLA.
L'AMETLER
EL LLARG CANT DELS AMETLERS: MEMÒRIA, BELLESA I RESISTÈNCIA A SANT VICENT DEL RASPEIG
1. Una Geografia Escrita en Ametlers
Sant Vicent del Raspeig, abans de les rondes, abans dels polígons i de les facultats, era un poble abraçat pel secà. Un secà auster, de terra tossuda i generosa alhora. En eixe paisatge, l’ametler feia de fil conductor. Els seus braços retorçats, marcats pel temps, s’alçaven com signes d’escriptura antiga sobre el paper rogenc del terreny. Els ametlers eren l’abecedari més vell del poble.
Llauradors, criatures, dones que anaven a esporgar, hòmens que tornaven de la faena: tots ells compartien un mateix horitzó on es dibuixaven les siluetes d’aquests arbres. Quan bufava el vent de ponent, l’ametler tremolava com si volguera dir-nos alguna cosa, com si tinguera la saviesa de segles guardada en el tronc.
Aquell paisatge era més que un escenari: era una manera d’entendre el món. Un ritme. Una calma. Una relació íntima entre la terra i les persones que la trepitjaven.
2. Gener de Flor: L’Èpica del Silenci
Pocs espectacles naturals són tan delicats i, alhora, tan poderosos com la floració dels ametler. Gener arriba amb cara de fred, però l’ametler, tossut en la seua voluntat de bellesa, obri els seus dits florals i cosix al paisatge un mantell de blancor i rosa.
Les parcel·les del terme es convertixen en una mena de mar suau que es mou amb el vent. Els ametlers florixen sense fer soroll, però la seua presència és tan majestuosa que ompli el poble d’una llum diferent. És com si el temps s’aturara uns dies per contemplar aquell miracle efímer.
Per als llauradors, aquella flor no era només bellesa: era promesa. Era el presagi de la collita, la il·lusió renovada de cada any. Qui ha crescut en aquestes terres sap que no hi ha flor més emocionant que la de l’ametler, perquè és la primera, perquè és fràgil, perquè anuncia el futur.
3. El Caminar Dolç cap a Xixona: Una Relació de Centúries
Dels bancals de Sant Vicent eixien sacs d’ametla que viatjaven cap a Xixona, en carros primer, en furgonetes després. Aquell camí, que serpenteja entre muntanyes, ha sigut el pont que ha unit dos pobles en una aliança no escrita.
A Xixona, l’ametla santvicentera es transformava en torró. Un torró que no és només menjar, sinó tradició, memòria col·lectiva, cultura viva. Cada barra és un tros de terra convertit en dolçor, una síntesi perfecta entre l’esforç del camp i l’artesania d’uns mestres que han sabut guardar els secrets del sucre, la mel i l’ametla.
Hi ha una bellesa profunda en aquest cicle: l’ametler florix al febrer, madura al setembre, es collix a la tardor i acaba fent festa a l’hivern. És un calendari natural que connecta estacions, persones i paisatges.
4. El Cost de la Terra: Quan la Bellesa No Es Paga
Però eixa roda, tan perfecta en aparença, s’ha vist trencada per les lògiques implacables del mercat. Mentre el món puja de preu —els combustibles, els productes fitosanitaris, els adobs, els recs, la maquinària, la vida mateixa—, el preu de l’ametla continua estancat en una línia plana que ja no té cap sentit.
L’ametler exigix paciència, anys i dedicació. No és un cultiu urgent ni immediat. Però el que retorna, econòmicament parlant, és cada volta més insuficient. El llaurador fa números i la realitat és aclaparadora: ja no compensa continuar amb les parcel·les d’ametlers. Molts han arrancat arbres que portaven allí més de cent anys. Altres han deixat el camp en silenci, perquè la terra no perdona l’oblit.
I així, el que abans era una font de vida, ara s’ha convertit en una responsabilitat que molts no poden mantindre.
5. Els Que Resistixen: L’Orgull de la Terra
Els ametlers que continuen drets ho fan perquè darrere d’ells hi ha persones que s’hi neguen a trencar amb la tradició. Hui, mantindre un ametler és un acte de resistència cultural. Un gest quasi poètic. Una rebel·lia contra un món que només valora allò que dóna rendiment immediat.
Qui manté els ametlers ho fa per amor a la terra, per fidelitat a la memòria familiar, per no deixar morir el que forma part de la identitat del poble. Hi ha qui continua podant-los, collint-los, regant-los, malgrat saber que el que guanyen no arriba ni per a cobrir despeses.
Són guardians del paisatge. Herois invisibles. Custodis de la bellesa.
6. El Crit Necessari: Dignitat per al Secà
És impossible parlar dels ametlers sense parlar de justícia. No és només una qüestió sentimental. És una qüestió de dignitat. Una societat que abandona el seu camp es fa més pobra, més vulnerable i més desarrelada.
Cal un preu just per a l’ametla. Cal una política valenta que defense els llauradors. Cal entendre que la terra no és només un espai potencialment urbanitzable: és un organisme viu que ens sosté, que ens alimenta, que ens definix.
Salvar l’ametler és salvar una part essencial del nostre poble. No podem permetre que caiga en l’oblit com una fotografia esgrogueïda.
7. La Flor Com a Resistència: El Futur Possible
I tanmateix, el futur no està escrit. Mentre quede un sol ametler al terme, la primavera continuarà tornant-hi. I cada flor serà un recordatori del que podríem perdre… i del que podríem salvar.
La flor de l’ametler és resistència pura. És la bellesa que es planta davant les dificultats. És una invitació a reflexionar i actuar.
Imaginem, per un moment, un Sant Vicent que recupera el seu secà, que valora la seua agricultura, que integra el món rural en el seu futur. Imaginem tornar a veure els camps vius, cuidats, respectats.
No és només un ensomit. És una possibilitat.
8. Tancar el Cercle: La Terra Parlada
Els ametlers no criden. No exigeixen. Parlen baix. Parlen amb ombra, amb flor, amb fruit, amb silenci.
Però qui sap escoltar, ho sent clar:
la terra no vol ser abandonada.
La terra vol ser cuidada.
I l’ametler vol continuar florint.
Guardar-los és guardar-nos.
Defendre’ls és defendre la nostra història.
I escriure sobre ells és fer-los un homenatge que mereixen.
Bon dia i salut!
Si heu d'aportar alguna cosa poseu-la als comentaris. Gràcies. Bon dia i salut.
ResponElimina