EL GUARET EN SANT VICENT DEL RASPEIG.

                                                               EL GUARET 

Per l'Home del Capell.

Guaret: el any que la terra callava

Als voltants de Sant Vicent del Raspeig, quan el camp encara marcava la vida de la gent, existia una paraula que tots pronunciaven amb respecte: guaret. Darrere d’aquell mot s’amagava un ritual antic, tan vell com els masos que, des de les llomes suaus del terme, vigilaven la feina dels llauradors.

El moment de deixar fer a la terra

Quan acabava la collita i les eres quedaven plenes de pols daurada, era també el temps de prendre decisions. El llaurador caminava pels seus bancals, remenant el sòl amb la bota, mirant el color de la terra com qui llig un llibre. Si el terreny havia donat massa dos anys seguits, si la collita havia sigut pobra o si la pluja no havia acompanyat, la sentència era clara:

—Aquest tros, enguany, al guaret.

Era un acte d’humilitat, quasi de fe. Deixar el camp buit no era abandonar-lo, sinó confiar-hi.

La primera passada: obrir la pell de la terra

El guaret començava amb el soroll profund de la rella trencant la superfície dura. La mula avançava lenta, respirant fort; darrere, la terra s’obria en tires fosques i humides. Les restes del sembrat quedaven enterrades com si la terra tornara a acollir allò que ella mateixa havia donat.

Aquella primera llaurada era com un despertar: el sòl s’airejava, s’afluixava, respirava de nou després de mesos de sol i de feina.

El pas lent de les estacions

Amb el bancal nu, el guaret acollia el pas tranquil del temps. En arribar les primeres pluges, el terreny bevia sense pressa. L’aigua s’hi endinsava i la terra tornava a tindre vida, encara que no hi haguera sembrat.

Després venien els dies de les herbes. Brots menuts, verds i insistents que ocupaven el que abans era un camp ordenat. Però aquelles herbes no molestaven: feien la faena d’adobar i ablanir la terra. Quan creixien massa, el llaurador tornava amb l’aixada o amb la rella i les enterrava.

Era una feina discreta, sense urgència. El guaret no es mesurava en setmanes, sinó en estacions.

Els masos com a testimonis silenciosos

Els masos eren els guardians d’aquells cicles. Amb els seus murs gruixuts, les seues portes encarades al vent just, i les eres gastades pel pas de generacions, eren punt de reunió i d’observació. Des de la seua ombra, llauradors i jornalers comentaven la terra:

—Aquest bancal, després del guaret, dona un forment que cau al pes.
—Aquell altre encara està massa dur; li falta un hivern més.

La saviesa es transmetia així, mirant el panorama, observant les llomes i recordant com havia respost cada tros els anys anteriors.

La terra que reneix

Quan s’acostava el moment de tornar a sembrar, el llaurador ho sabia fins i tot abans de tocar el sòl. La terra tenia un altre color, més fosc, vermell fosc en el nostre cas. S’esmicolava entre els dits amb suavitat. Feia olor de profunditat i d’aigua amagada.

Arribava aleshores la llaurada fonda, la que deixava el camí obert per a la llavor. El bancal, que havia passat mesos en silenci, rebia de nou el gra amb una promesa: la d’una collita millor, més sana, més generosa.

El guaret, un pacte antic

El guaret era, sobretot, un pacte entre l’home i la terra. El llaurador prometia no exigir massa, i la terra, a canvi, tornava la seua força. No hi havia presses, ni trucs, ni remeis miraculosos. Només respecte, observació i temps.

Aquest costum, que va donar vida durant segles als bancals de Sant Vicent del Raspeig, continua sent un record profund del que significa treballar amb la natura i no contra ella. Un record d’un món on la terra parlava, i els homes l’escoltaven.

Bon dia i salut!