LA COLLITA DEL RAÏM EN SANT VICENT DEL RASPEIG

                                                       ELS VINYARS I EL RAÏM

FET PER LO TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG

Entre fondalades de terra roja: les vinyes oblidades de Sant Vicent del Raspeig

Un país de secà, sol i silenci

Sant Vicent del Raspeig, abans de ser poble gran i ciutat mig feta, era sobretot terme ample i aspre, de secà patit i horitzons oberts. Entre fondalades de terra roja, forta i pedregosa, s’estenia un mosaic de vinyes, ametlers i garrofers que donaven menjar i faena a moltes famílies. Aquelles terres no eren agraïdes: calia suar-les, doblegar l’esquena i tindre paciència. Però la vinya, austera i resistent, s’hi adaptava bé, i acabà sent una de les grans riqueses del camp santvicenter.

La vinya com a manera de viure

No es pot parlar de les vinyes sense parlar de la gent. El vinyar era una extensió de la casa, una herència rebuda i un llegat que calia mantindre. Els ceps es plantaven amb mesura, pensant a llarg termini, sabent que donarien bona collita quan el llaurador ja tinguera els cabells blancs. Era un treball de confiança en el futur, fet amb la calma que ara sembla impossible. Cada bancal tenia el seu nom, cada partida la seua història, i cada família el seu tros de terra, per menut que fora.

La terra roja i els seus secrets

La terra de Sant Vicent, roja i aspra, no permetia alegries. S’havia de conéixer bé: quan llaurar, quan deixar-la reposar, quan no tocar-la. El sòl, ple de pedres i argiles, retenia la calor i donava caràcter al raïm. Les arrels del cep s’enfonsaven buscant humitat, i d’aquell esforç naixia un fruit fort, amb cos, fet per a resistir. Era una viticultura humil, sense grans artificis, però arrelada al territori.

El calendari del vinyater

L’any del vinyater començava a l’hivern, amb l’esporga. Amb tisores i destraleta, es tallaven els sarments vells, deixant només els braços necessaris. Després venia la llaurada, primer amb el mul, després amb el tractor, trencant la crosta dura de la terra. A la primavera, els brots verds anunciaven vida nova, però també perill: calia llevar els que sobraven i vigilar malalties. L’estiu era temps de calor forta, de mirar el cel i de confiar que el raïm aguantara fins a la verema.

El saber transmés sense papers

Tot aquest treball no s’aprenia en llibres. Es mamava des de xiquet, anant al camp darrere del pare o de l’avi, escoltant consells mentre es feia l’esmorzar a l’ombra d’un garrofer. El llenguatge del camp, ple de paraules pròpies del migjorn, era també una eina de treball: esporgar, ensulfatar, trasbalsar, fer bancals, adobar la terra. Paraules que hui es perden al mateix ritme que els ceps.

La verema: suor, germanor i esperança

Quan arribava la collita, el camp es transformava. De bon matí, amb la fresca, començava la verema. Les mans anaven ràpides, tallant els gotims, omplint cabassos, carregant esportes. Era una faena dura, però compartida, que feia poble. Entre tall i tall, un glop d’aigua, un tros de pa amb oli, tomaca i sardina, i alguna broma per alleugerir el cansament. La verema era el moment de veure si l’any havia sigut bo o si la terra tornava a fer patir.

Del cup al got

El raïm collit es portava al cup, moltes vegades dins la mateixa casa. Allí es xafava, abans amb els peus, després amb premses senzilles. El most bullia lentament, fermentant, mentre el llaurador vigilava que tot anara com tocava. Després venien els trasbalsos, el repòs i l’espera. El vi resultant no buscava lluentor ni etiquetes fines: era un vi de taula, honest, fet per al consum propi, per a vendre’n un poc o per a convidar quan venien visites.

L’impacte de la fil·loxera i la ferida antiga

A finals del segle XIX, la fil·loxera va arribar com una maledicció. Moltes vinyes es perderen, i amb elles una part important de l’economia local. Tot i això, el camp es reféu com pogué: es replantaren ceps, es diversificaren cultius i la gent continuà treballant. Aquella crisi va deixar una ferida profunda, però també va demostrar la capacitat de resistència d’un poble acostumat a lluitar contra l’adversitat.

La nova plaga: l’economia

Ara, més d’un segle després, la vinya torna a desaparèixer, però sense insectes ni malalties visibles. La nova fil·loxera és econòmica i social. Els preus del raïm no compensen la faena, els joves no veuen futur al camp, i la terra es ven o s’abandona. L’urbanisme, les carreteres i les naus industrials van menjant-se el secà, i el paisatge canvia sense que quasi ningú alce la veu.

El camp abandonat i el silenci

On abans hi havia ceps alineats i marges cuidats, ara hi ha erms, canyes i runa. Els bancals s’esfondren, els camins s’omplin de pols i el silenci pesa. L’abandó no és només físic: és també mental. S’ha trencat el fil que unia generacions, i amb ell s’ha perdut una manera de mirar la terra amb respecte i paciència.

Una pèrdua que és de tots

La desaparició de les vinyes de Sant Vicent del Raspeig no és només un problema dels llauradors que encara resisteixen. És una pèrdua col·lectiva. Se’n va un paisatge, un vocabulari, una cultura del treball i una relació amb el territori que donava identitat. Sense vinyes, el poble perd una part del seu relat, del seu passat i, potser, del seu futur.

Mirar arrere per entendre el demà

Potser no es pot tornar al que era, però sí aprendre’n. Valorar el producte local, protegir el sòl agrari, recuperar memòria i dignificar el treball del camp són passos necessaris si no volem que la terra roja quede només com un record en fotografies esgrogueïdes. Perquè entre fondalades aspres i ceps vells s’amaga una saviesa que encara podria dir molt a un món que corre massa i oblida d’on ve.

Bon dia i salut!