EL POTENCIAL DELS NOSTRES POBLES

 EL NOSTRE POTENCIAL

Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig

Els pobles que envolten la ciutat d’Alacant tenen un potencial valencianoparlant immens, sovint silenciat o invisibilitzat, però ben viu en la memòria col·lectiva, en el territori i en la història. Sant Vicent del Raspeig, Sant Joan d’Alacant, Mutxamel, Xixona i Agost no són excepcions ni anècdotes: formen part d’un continu lingüístic i cultural valencià que demostra que l’Alacantí no és un desert lingüístic, sinó una comarca amb arrels profundes.

Sant Vicent del Raspeig és un exemple clar de poble construït sobre una base rural i valencianoparlant. Malgrat el creixement urbà accelerat i la pressió castellanitzadora de les darreres dècades, el valencià continua present en la toponímia, en la memòria del camp i en una part important de la població. Les partides rurals, el lèxic agrícola i les formes pròpies del parlar santvicenter mostren que la llengua no és importada ni artificial, sinó pròpia i heretada.

Sant Joan d’Alacant i Mutxamel comparteixen una història semblant. Pobles tradicionalment llauradors, vinculats a l’Horta d’Alacant, on el valencià ha sigut durant segles la llengua del treball, de la família i del veïnat. Encara que avui dia l’ús social ha minvat, el potencial hi és: hi ha cognoms, costums, festes i una base humana que pot tornar a fer del valencià una llengua viva si se li donen les eines i el suport necessari.

Xixona és, sens dubte, un dels pilars més ferms del valencià a la comarca. Amb una tradició industrial pròpia, però arrelada al territori, Xixona ha mantingut el valencià com a llengua d’ús quotidià, especialment en l’àmbit familiar i local. El seu parlar, clarament meridional, és una prova incontestable que el valencià no s’acaba a la ciutat d’Alacant, sinó que continua amb força a l’interior.

Agost, amb la seua identitat tan marcada, representa un altre exemple de resistència lingüística. Malgrat la pressió constant del castellà, el valencià ha sobreviscut en formes pròpies, en la parla popular i en la consciència de poble. Agost demostra que la llengua no depén només del nombre d’habitants, sinó de la voluntat de conservar allò que és propi.

Tots aquests pobles formen una xarxa natural que envolta Alacant i que trenca el relat fals que presenta la comarca com a aliena al valencià. El problema no és la falta de potencial, sinó la falta de polítiques valentes, de suport institucional i de prestigi social per a la llengua. Quan el valencià és apartat de l’escola, de l’administració i dels mitjans, no desapareix per falta de parlants, sinó per manca de voluntat política.

Reconéixer el potencial valencianoparlant de Sant Vicent, Sant Joan, Mutxamel, Xixona i Agost és un pas imprescindible per a entendre l’Alacantí com una comarca plenament valenciana. Defendre aquests pobles és defendre la continuïtat de la llengua al sud, i recordar que el valencià, ací també, és llengua de poble, de territori i de futur.

Bon dia i salut!