El valencià meridional santvicenter.

                                   LA LLENGUA QUE PARLA EL POBLE

Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig

Sant Vicent del Raspeig parla valencià, i sempre n’ha parlat. Aquesta afirmació no és una consigna ni un desig, sinó una realitat històrica, cultural i humana que batega sota cada carrer, cada partida rural i cada família del poble. El valencià no és ací una llengua afegida ni importada: és la seua sang espiritual i vital, allò que ha donat forma a la manera de viure, de treballar i d’entendre el món.

Sant Vicent naix i creix com a poble llaurador, arrelat a la terra i al camp. Durant segles, la llengua del treball, de la família i del veïnat ha sigut el valencià. Era la llengua amb què es sembrava, amb què es collia, amb què es feien tractes i amb què es transmetien els sabers d’una generació a l’altra. Les partides, els topònims, les paraules del camp i les expressions populars són testimonis vius d’aquest passat que encara hui ressona.

És cert que el poble ha canviat. El creixement urbà, la industrialització i la pressió constant del castellà han alterat l’ús social de la llengua. Però canvi no vol dir ruptura. El valencià no ha desaparegut de Sant Vicent, perquè no es pot arrancar allò que forma part de l’ànima d’un poble. Encara hi ha famílies que el parlen, gent major que el conserva com un tresor, joves que el recuperen amb orgull i espais on la llengua torna a alçar la veu.

Dir que Sant Vicent no és valencià és negar la seua història. És voler fer veure com a artificial una llengua que ha estat natural durant segles. El parlar santvicenter, amb les seues formes meridionals, és una mostra més de la riquesa del valencià, no una excusa per a qüestionar-lo. Cada variant suma, cada accent reforça la unitat d’una llengua compartida.

La llengua és molt més que una eina de comunicació. És memòria col·lectiva, és identitat compartida i és futur possible. Quan una llengua s’abandona, no només es perden paraules: es perden maneres de pensar, de sentir i de relacionar-se amb el món. Per això, defensar el valencià a Sant Vicent no és una qüestió ideològica, sinó una qüestió de dignitat.

El valencià és la sang espiritual i vital de Sant Vicent perquè ha alimentat el poble durant generacions. Ha estat present en els moments bons i en els difícils, en la vida quotidiana i en la festa, en el camp i en la plaça. I mentre hi haja qui el parle, qui l’estime i qui el defense, Sant Vicent continuarà sent poble, amb arrels i amb veu pròpia.

Recuperar i normalitzar el valencià és un acte d’amor cap al poble. És mirar enrere amb respecte i cap avant amb esperança. Sant Vicent parla valencià, perquè el valencià és Sant Vicent.

Bon dia i salut.