Els carreters de Sant Vicent del Raspeig.

                                                          -ELS CARRETERS-

PER LO TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG

Els carreteros de Sant Vicent del Raspeig: crònica d’un ofici i d’un paisatge.

Entre la terra vermella de l’altiplà santvicenter, tenyida d’òxids i de memòria, es desplegava durant generacions una activitat silenciosa però essencial: la dels carreteros. No eren només transportistes de mercaderies; eren baules humanes d’una economia agrària que connectava l’interior amb la mar, el camp amb el port, el temps lent de la terra amb els ritmes accelerats del comerç internacional. El seu ofici, arrelat al sòl i al saber transmès de pares a fills, va configurar una part fonamental de la identitat productiva i cultural de Sant Vicent del Raspeig.

Els carreteros partien del poble a trenc d’alba, quan l’aire encara retenia la frescor nocturna i la llum començava a definir els relleus suaus de l’altiplà vermell. Davallaven cap a Alacant seguint camins polsosos, vorejant bancals de secà, marges de pedra i terres que havien sigut treballades amb una paciència secular. El trajecte, que podia allargar-se fins a cinc hores, no era només una distància física, sinó també una transició simbòlica: de l’interior agrícola a l’obertura marítima, de l’economia local a l’escenari del comerç exterior.

Els carros anaven carregats del millor que donava la terra: el raïm procedent de la Foia de Castalla, apreciat per la seua qualitat i resistència, i les armeles del terme santvicenter, fruit humil però valuós, base de moltes transaccions comercials. El pes de la càrrega exigia destresa i coneixement del terreny; calia saber dosificar l’esforç de les bèsties, interpretar els desnivells del camí i anticipar-se a les inclemències del temps. Cada viatge era una combinació d’experiència, resistència física i respecte profund pel ritme natural del treball.

Un cop arribats al port d’Alacant, aquell espai de cruïlla i d’intercanvi, la mercaderia adquiria una nova dimensió. Des d’allí, el raïm i les armeles emprenien rutes marítimes cap a França, un país colpejat a finals del segle XIX per la devastació de la fil·loxera, la plaga que havia arrasat les seues vinyes. En aquest context, els productes de la nostra terra esdevingueren indispensables, contribuint de manera indirecta a pal·liar una crisi agrícola d’abast europeu. Així, des de la modèstia dels camins santvicenters, s’establia una connexió inesperada amb els grans fluxos econòmics del continent.

Tanmateix, com tants altres oficis tradicionals, el dels carreteros no va resistir l’embat del progrés tècnic. La generalització del transport motoritzat, la transformació de les infraestructures viàries i el canvi dels models econòmics van anar erosionant, lentament però de manera irreversible, la seua funció. Als anys vuitanta del segle XX, l’ofici desaparegué definitivament. Els carros deixaren de circular, les rodes de fusta s’aturaren per sempre, i el silenci va ocupar els camins que abans havien estat plens de vida continguda.

La desaparició dels carreteros no fou només el final d’una activitat laboral, sinó també la pèrdua d’un univers cultural: un conjunt de sabers pràctics, de relacions humanes i d’una manera particular d’entendre el temps i l’esforç. Amb ells es va esvair una forma de convivència amb el paisatge, una economia basada en la proximitat i una saviesa adquirida a força de repetir, dia rere dia, el mateix trajecte entre la terra vermella i la mar.

Avui, quan Sant Vicent del Raspeig és ja un municipi profundament transformat, el record dels carreteros roman com una capa invisible sota l’asfalt i els edificis. Recordar-los és reconèixer que la història del poble no només s’escriu amb grans esdeveniments, sinó també amb el pas lent dels carros, amb les cinc hores de camí cap a Alacant i amb l’esforç discret d’aquells homes que, sense saber-ho, van connectar la nostra terra amb Europa.

Bon dia i salut!