ELS PAÏSOS CATALANS, NO ÉS UNA DESUNIÓ, SINÓ UNA UNIÓ CULTURAL
ELS PAÏSOS CATALANS
Països Catalans: una realitat cultural compartida
Parlar dels Països Catalans és parlar, abans que res, de cultura. No d’estats ni de fronteres administratives, sinó d’un espai compartit de llengua, literatura, memòria i formes de viure el món. Al llarg del temps, diversos intel·lectuals han utilitzat i defensat aquest concepte com una eina per entendre millor qui som i d’on venim, especialment des del País Valencià.
Un dels noms imprescindibles és, sense dubte, Joan Fuster. En Nosaltres, els valencians (1962), Fuster utilitza el terme Països Catalans no com una consigna política tancada, sinó com una categoria cultural i històrica. Per a ell, la llengua comuna era el fil conductor que permetia entendre una tradició literària i social compartida, més enllà de les divisions imposades pels estats moderns. Fuster no proposava uniformitat, sinó consciència: saber que la cultura valenciana forma part d’un sistema més ampli no la fa més dèbil, sinó més rica i comprensible.
En la mateixa línia, Manuel Sanchis Guarner, filòleg i historiador, va defensar amb rigor científic la unitat de la llengua i la diversitat interna del seu domini. En obres com La llengua dels valencians, Sanchis Guarner deixa clar que reconéixer una llengua compartida no implica negar les particularitats valencianes, sinó tot el contrari: entendre-les dins d’un conjunt coherent. Aquesta visió és clau per a desfer falsos debats i pors interessades que han volgut presentar els Països Catalans com una amenaça i no com una oportunitat cultural.
La literatura també ha sigut un espai de trobada evident. Vicent Andrés Estellés, profundament arrelat a l’Horta i a València, és alhora un dels grans poetes de la literatura catalana contemporània. La seua obra dialoga constantment amb altres veus del mateix sistema literari, de Salvador Espriu a Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Estellés demostra que es pot ser radicalment valencià i, al mateix temps, formar part d’una tradició cultural compartida sense cap contradicció.
Des de Catalunya, Maria Aurèlia Capmany va defensar també la idea dels Països Catalans com un espai de complicitats culturals i intel·lectuals, especialment en moments de repressió i silenci. Durant el franquisme, la consciència d’aquesta comunitat cultural va ser una forma de resistència: compartir llengua i cultura era una manera de sobreviure col·lectivament.
Cal insistir que parlar de Països Catalans hui no hauria de generar por ni rebuig. No és una proposta d’homogeneïtzació ni d’imposició, sinó una invitació a la cooperació cultural: compartir projectes educatius, editorials, audiovisuals i artístics; facilitar la circulació d’obres i creadors; reconéixer-nos com a interlocutors naturals. En un món globalitzat, les cultures minoritzades només poden sobreviure si cooperen i es reforcen mútuament.
Reivindicar els Països Catalans com a unió cultural és, en definitiva, reivindicar la normalitat de la nostra llengua i la dignitat de la nostra tradició. És assumir que el País Valencià no està sol, que forma part d’una història compartida que ens explica millor i ens dona més eines per afrontar el futur. Com diria Fuster, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres; i això comença, sempre, per la cultura i la consciència del que som.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada