LA CRISI DE L'HABITATGE NO S'HA DE SOLUCIONAR AIXÍ. VENENT LA NOSTRA TERRA.
AÇÒ NO HO PODEM PERMETRE
EL QUE ÉS ARA
La crisi de la vivenda que patim no té res a veure amb omplir un poble de tota la vida d’edificis nous on el preu mínim d’un pis se situa, obscenament, al voltant dels 300.000 euros. Anem a vore: de quina crisi estem parlant, si les solucions que es proposen estan pensades exclusivament per a qui ja té capital? Presentar aquest model com una resposta a les necessitats populars és, com a mínim, un insult a la intel·ligència col·lectiva.
El problema de l’accés a la vivenda no és quantitatiu, sinó estructural. No falten cases: falten cases assequibles. El que escasseja no és el sòl urbanitzable, sinó la voluntat política de garantir la vivenda com un dret i no com un producte financer. Construir promocions inaccessibles per a la majoria no alleuja cap tensió social; al contrari, consolida un mercat excloent que expulsa la classe treballadora i reforça la desigualtat.
Aquest fenomen no és casual. És una expressió més dels impostos invisibles del capitalisme imposat: l’encariment del sòl, la mercantilització dels drets bàsics, la subordinació de l’interés general a la rendibilitat privada. Cada promoció especulativa no és només un conjunt de pisos cars; és una transferència de renda cap amunt, un mecanisme mitjançant el qual el capital extreu valor del territori sense aportar cap benefici social real.
En aquest context, resulta especialment greu el paper de l’administració local. A l’ajuntament, siguem clars, no li interessa la vivenda com a dret. No li interessa garantir que la gent del poble puga viure dignament al seu propi municipi. El que li interessa és traure diners: ingressos ràpids, taxes, llicències, plusvàlues. La vivenda esdevé així una excusa, un relat justificatiu per a una operació purament recaptatòria i especulativa.
Tot això s’agreuja encara més quan es pretén edificar en sòl rural. Qualsevol persona amb un mínim coneixement del territori sap que construir en una zona de camps i bancals no és admissible ni des del punt de vista ambiental, ni des del punt de vista urbanístic, ni des del sentit comú. El sòl rural no és una reserva financera a disposició dels balanços municipals; és un espai amb funcions ecològiques, productives i socials que no poden ser substituïdes pel formigó.
A més, la qüestió dels recursos és absolutament central. No hi ha capacitat material per a assumir l’arribada de 50.000 persones més a un poble que ja ha crescut de manera considerable en les darreres dècades. No hi ha prou aigua, ni infraestructures sanitàries, ni centres educatius, ni xarxes de transport, ni serveis socials per a suportar aquest increment demogràfic. Pensar que tot això apareixerà per art de màgia després de construir és una ficció interessada que només beneficia els promotors.
Aquest tipus de creixement no és desenvolupament: és inflació urbana. És l’expansió d’un model que consumeix territori, endeuta les institucions i precaritza la vida quotidiana. Els costos, com sempre, es socialitzen; els beneficis, en canvi, es concentren en mans d’uns pocs. I quan el model falla —perquè inevitablement falla—, el que queda és un municipi més desigual, més tensionat i amb menys capacitat de decidir el seu futur.
La crisi de la vivenda no es resol construint pisos inaccessibles sobre camps destruïts. Es resol recuperant la planificació pública, intervenint el mercat, rehabilitant el parc existent, limitant l’especulació i posant el dret a viure per davant del dret a lucrar-se. Qualsevol altra cosa és propaganda. I el poble, que ja ha pagat prou cars els excessos del passat, no pot permetre’s tornar a caure en el mateix parany.
BON DIA I SALUT!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada