L'ESPECULACIÓ ALS TERRENYS AGRARIS EN SANT VICENT DEL RASPEIG.
EL DESASTRE QUE SUPOSA AÇÒ PER A LES NOSTRES TERRES
L’especulació urbanística sobre els nostres camps no és un accident, ni una desviació puntual del sistema: és una conseqüència lògica del capitalisme en la seua fase més depredadora. Allà on abans hi havia bancals, treball, memòria i equilibri amb la terra, ara es projecten plànols que només entenen el territori com a mercaderia. Aquesta transformació no respon a una necessitat social real, sinó a un mecanisme d’acumulació privada que opera sota l’aparença de progrés, però que en realitat empobreix col·lectivament.
Des d’un punt de vista materialista, la terra no és un simple suport físic susceptible de ser requalificat segons les conveniències del mercat. La terra és un mitjà de producció fonamental, finitat i irreemplaçable, que sosté no sols una activitat econòmica, sinó també una forma de vida. Quan els bancals passen a mans de l’especulació, deixen de complir una funció social per convertir-se en actius financers, sotmesos a una lògica aliena a les necessitats de la majoria.
El negoci de l’especulació és, en essència, un negoci fals. No crea riquesa real; simplement la redistribueix de baix cap amunt. El mecanisme és conegut: sòl rústic adquirit a preu baix, sovint gràcies a la pressió política o a la connivència institucional; requalificació urbanística decidida des dels despatxos; inflació artificial del valor del terreny; i, finalment, venda o explotació amb beneficis extraordinaris. En cap d’aquestes fases es genera valor productiu en el sentit estricte del terme. No hi ha augment de la capacitat col·lectiva de produir béns necessaris, només una apropiació privada de rendes.
Aquesta dinàmica esdevé encara més greu quan afecta camps fèrtils i espais rurals vius. L’agricultura, fins i tot quan no és hegemònica en termes de PIB, té un valor estratègic inqüestionable: garanteix sobirania alimentària, manté el territori, preserva el paisatge i sosté comunitats arrelades. L’especulació, en canvi, destrueix tot això a canvi d’un benefici immediat que no reverteix en la societat. El capital immobiliari no sembra, no cuida, no reprodueix la vida: extreu i abandona.
A més, aquest model especulatiu genera una profunda distorsió econòmica. L’augment artificial del valor del sòl encareix l’accés a l’habitatge, expulsa les classes populars i converteix un dret bàsic en un objecte de lucre. Els municipis, sovint endeutats o sotmesos a una falsa competència pel creixement, acaben assumint els costos d’infraestructures i serveis que exigeixen aquestes noves urbanitzacions, mentre els beneficis queden en mans d’una minoria. El resultat és un traspàs sistemàtic de recursos públics cap al capital privat.
Des del punt de vista social, l’especulació fragmenta el territori i trenca els vincles comunitaris. Els camps no són només espais de producció, sinó també de relació, de transmissió de sabers, de continuïtat històrica. Quan es destrueixen, es destrueix també una part de la consciència col·lectiva. El poble deixa de ser subjecte polític per convertir-se en objecte de planificació externa, subordinat a interessos que no li són propis.
Cal denunciar, sense ambigüitats, que aquest procés no és neutral ni inevitable. Respon a una correlació de forces concreta, en què el capital immobiliari imposa la seua lògica amb la complicitat d’institucions que han renunciat a defensar el bé comú. Davant d’això, la crítica comunista no és merament moral, sinó estructural: mentre la terra siga tractada com una mercaderia i no com un bé social, l’especulació continuarà sent una amenaça constant.
La veritable alternativa passa per recuperar el control col·lectiu sobre el territori, planificar l’ús del sòl segons criteris socials i ecològics, i subordinar qualsevol activitat econòmica a les necessitats de la majoria treballadora. Defensar els nostres camps no és un gest nostàlgic, sinó un acte profundament racional i emancipador. És afirmar que la terra no és un casino, que el futur no es pot hipotecar per un benefici immediat, i que el progrés real només pot construir-se des de la justícia social, l’arrelament i la dignitat col·lectiva.
Bon dia i salut!
I NO AL PAU 7
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada