LA VEREMA EN SANT VICENT DEL RASPEIG

                                                                LA VEREMA

FET PER LO TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG

Quan arriba el temps de la verema, Sant Vicent del Raspeig es mostra tal com és de veritat: auster, silenciós i profundament lligat a la terra. Als confins del terme, lluny del brogit del poble i de la universitat, s’estén l’altiplà, un espai ample i solitari on el paisatge parla amb veu pròpia. Allí, entre camps oberts i camins polsosos, la terra vermella i aspra marca el ritme del treball i de la vida.

La vinya creix amb esforç en aquesta terra dura, pedregosa, que no regala res. Cada cep sembla una victòria contra la sequedat i el pas del temps. Quan els raïms ja són madurs, el seu color intens contrasta amb el roig del sòl i amb el verd apagat de les fulles cansades de l’estiu. És una bellesa discreta, sense ornaments, però plena de veritat.

Veremar a Sant Vicent no és només collir raïm: és acceptar la solitud de l’altiplà, el silenci trencat només pel tall de les tisores i algun crit llunyà. Els camps s’estenen sense pressa, com si el temps allí tinguera una altra mesura. No hi ha ombra abundant ni aigua generosa; hi ha suor, paciència i una relació directa amb la terra.

En aquests paratges, la verema conserva un aire antic. Cada cabàs ple pesa no sols pel fruit, sinó també per la memòria: la dels llauradors que, any rere any, han confiat en aquesta terra difícil; la d’un paisatge que ha vist passar generacions sense perdre el seu caràcter esquerp. La terra vermella, seca i feréstega, entra a les mans i a la roba, com si volguera recordar qui mana de veritat.

Quan el dia declina i el sol cau lentament darrere de l’altiplà, els camps queden encara més sols. Però és una solitud noble, plena de sentit. La verema ha acabat, el raïm ja no és a la vinya, i el camp descansa. Sant Vicent del Raspeig, en aquest moment, no és ciutat ni poble: és paisatge, esforç i silenci, fidel a una terra que, tot i aspra, continua donant fruit.

La verema, en els confins elevats i desangelats del terme de Sant Vicent del Raspeig, no era mai una empresa precipitada ni sotmesa a l’arbitrarietat dels dies, sinó una operació lenta, gravada en el costum i en la memòria del paisatge, que s’anunciava molt abans de produir-se mitjançant signes imperceptibles per a l’ull profà, però evidents per a aquell llaurador antic que havia après a llegir la vinya com qui llig un text difícil, ple d’el·lipsis i advertiments. Era ell qui, després d’observar llargament el color tens dels grans, la pell endurida pel sol inclement i la dolçor continguda del most, determinava, amb una prudència gairebé cerimonial, que havia arribat l’hora exacta en què la terra vermella i aspra, avara de dons però fidel a la seua llei, consentia finalment ser desposseïda del fruit.

A trenc d’alba, quan l’altiplà encara reposava sota una quietud severa i el fred nocturn persistia en les fondalades seques, els veremadors s’endinsaven en els camps amb un silenci contingut, com si temeren pertorbar l’equilibri fràgil d’aquell espai obert i solitari. Les vinyes s’estenien sense concessió ni ombra, sotmeses a una llum dura que no admetia matisos, i cada cep, baix i retret, semblava resistir encara l’assalt de la mà humana. Amb tisores modestes, però fermes, els penjolls eren tallats un a un, amb una precisió que defugia tant la violència com la distracció, car la vinya, escassa i exigent, no tolerava cap gest inútil. Els cabassos de vímet, col·locats a terra roja i polsosa, s’omplien lentament, i amb ells s’acumulava no sols el pes del raïm, sinó també el de l’any sencer de treball, d’esperes i de resignacions.

Quan els recipients ja no admetien més fruit, eren alçats amb esforç i transportats pels camins pedregosos que travessaven l’altiplà com cicatrius velles, camins oberts a la intempèrie, sense arbres ni refugi, on la solitud adquiria una densitat quasi física. El pas dels veremadors, feixuc i constant, marcava un ritme antic, heretat, que semblava acompassar-se amb el mateix batec de la terra. Arribats al lloc de reunió, el raïm era abocat amb una cura meticulosa, sotmés a una tria severa que eliminava fulles, sarments i grans malmesos, com si es tractara d’un acte de purificació prèvia a una transformació més profunda.

El xafament del raïm, realitzat amb peus nus o amb premses rudimentàries, alliberava el most espés i fosc, que brollava lentament i omplia l’aire d’una olor intensa, dolça i penetrant, capaç de trencar per un instant la sequedat moral del paisatge. Aquell líquid, promesa de vi futur, era conduït als cups, on romandria sotmés a la paciència del temps i a les lleis invisibles de la fermentació, lluny ja de la intervenció directa de l’home, que havia complert la seua part.

Mentrestant, els camps, marcats encara per petjades i restes de pols roja, eren abandonats a una solitud encara més accentuada, com si, consumada la verema, el paisatge reclamara el seu silenci primordial. L’altiplà recuperava la seua quietud severa, i la vinya, despullada del fruit, restava a mercé del vent i del sol, fidel a una terra difícil que no promet res, però que, quan concedeix, ho fa amb una sobrietat plena de sentit. Així, la verema a Sant Vicent del Raspeig no era tant un episodi agrícola com una reiteració d’un pacte antic entre l’home i un territori esquerp, on cada any el treball, el silenci i la solitud tornaven a trobar-se, immutables, sota la mateixa llum implacable.

Bon dia i salut!