Rehabilitar és preservar: una defensa del patrimoni habitable del nostre poble

 Rehabilitar és preservar: una defensa del patrimoni habitable del nostre poble

PER LO TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG

Al llarg de tot el terme municipal, i molt especialment dins del nucli urbà i del poble històric, existeix un nombre considerable de cases antigues perfectament utilitzables. No són ruïnes, no són pedres mortes ni obstacles per al progrés. Són edificacions amb estructura sòlida, amb valor constructiu, social i patrimonial, que estan sent enderrocades amb una frivolitat alarmant, com si la seua única funció fora deixar pas a noves operacions immobiliàries.

Cases del carrer Major i de molts altres carrers del nucli antic en són un exemple clar. Habitatges que, amb una rehabilitació adequada, no sols podrien recuperar la seua funcionalitat, sinó que millorarien notablement la qualitat urbana del poble. Aquests edificis formen part d’un teixit històric coherent, pensat per a la vida quotidiana, amb escales humanes, ombra, relació amb l’espai públic i una identitat que no es pot reproduir amb promocions noves i impersonals.

L’enderroc sistemàtic d’aquestes cases no respon a criteris tècnics rigorosos, sinó a una lògica especulativa que prioritza el rendiment econòmic immediat. Rehabilitar exigeix temps, criteri i inversió; enderrocar i tornar a construir permet multiplicar volums, revaloritzar el sòl i maximitzar beneficis. El resultat és un empobriment urbà evident: carrers desfigurats, pèrdua de memòria col·lectiva i substitució d’un patrimoni viu per edificis que podrien estar en qualsevol lloc.

Cal insistir en una idea fonamental: aquestes cases són reutilitzables. Des del punt de vista estructural, moltes d’elles admeten reformes que les fan perfectament habitables segons els estàndards actuals. Des del punt de vista ambiental, la rehabilitació és infinitament més sostenible que la construcció nova, ja que reaprofita materials, redueix residus i disminueix l’impacte energètic. I des del punt de vista social, permet revitalitzar el centre del poble sense expulsar el veïnat ni trencar els equilibris comunitaris.

La rehabilitació del nucli antic no és només una opció estètica o sentimental; és una necessitat real. Davant la crisi de la vivenda, resulta incomprensible ignorar un parc d’habitatges existent que pot donar resposta immediata a les necessitats de la població. Mentre es parla de créixer cap a fora, es deixa morir el que ja tenim dins. Aquest abandonament no és neutre: afavoreix la degradació deliberada, justificant posteriorment l’enderroc com si fora inevitable.

En aquest punt, el paper de l’ajuntament és clau i, alhora, profundament deficient. L’administració local hauria de ser la primera interessada a protegir, conservar i posar en valor aquest patrimoni. No sols perquè forma part de la història del poble, sinó perquè és un recurs habitable, reutilitzable i estratègic. Ajudes a la rehabilitació, assessorament tècnic, incentius fiscals i una normativa clara orientada a la conservació són eines bàsiques que haurien d’estar damunt la taula.

Parlar de patrimoni no és parlar del passat com una peça de museu, sinó del present i del futur. Les cases antigues del poble no són una càrrega; són una oportunitat. Oportunitat per a garantir vivenda assequible, per a mantindre viu el centre urbà, per a reduir l’impacte ambiental i per a preservar una identitat col·lectiva que no es pot reconstruir una vegada destruïda.

Oblidar aquest patrimoni és empobrir-nos com a comunitat. Enderrocar-lo sense necessitat és una pèrdua irreversible. Rehabilitar-lo, en canvi, és un acte de responsabilitat social, de respecte pel territori i de compromís amb les generacions futures. El poble no necessita més formigó; necessita memòria, cura i voluntat política per a fer valdre allò que ja és nostre.

BON DIA I SALUT!