Santvicenters, ens hem d'unir per a fer front als atacs urbanístics que volen fer el nostre municipi. Diguem NO al Pau 7!!!
EL DESASTRE QUE SUPOSARIA
El debat sobre el PAU 7 a Sant Vicent del Raspeig no és un tema tècnic reservat a urbanistes o polítics. És una qüestió que afecta directament el dia a dia de la ciutadania, el model de poble que volem i la manera com entenem el progrés. Parlem d’un projecte urbanístic que, lluny de respondre a necessitats reals, amenaça amb transformar de manera irreversible una zona rural en una gran operació especulativa sense una planificació adequada.
La zona on es pretén desenvolupar el PAU 7 és, hui per hui, un espai clarament rural. Són bancals, camps de cultiu i terrenys oberts que formen part del paisatge tradicional de Sant Vicent del Raspeig. Aquests espais no són “solars buits” ni terrenys improductius; són el resultat de generacions de treball agrícola i representen un valor ambiental, paisatgístic i cultural que no es pot substituir amb blocs de formigó.
Convertir aquests bancals en una gran àrea urbanitzada d’un dia per a l’altre suposa trencar amb l’equilibri del territori. No estem parlant d’un creixement natural del nucli urbà, sinó d’una expansió forçada que ignora la realitat física i social del lloc. El camp no pot ser vist com una reserva de sòl al servici del negoci immobiliari, i menys encara quan l’única lògica que pareix guiar el projecte és la del benefici privat.
Un altre aspecte fonamental que sovint s’obvia és la capacitat real del municipi per a assumir un increment tan gran de població. Sant Vicent del Raspeig ja arrossega mancances importants en matèria de servicis públics i infraestructures. Els centres educatius estan al límit, els servicis sanitaris pateixen saturació, i el trànsit i els problemes d’aparcament són una queixa constant del veïnat. A tot això cal afegir un transport públic insuficient i poc adaptat a un model de poble dispers.
Davant aquesta situació, resulta irresponsable plantejar un projecte que preveu l’arribada de milers de nous residents sense haver resolt prèviament aquestes carències. No es pot construir primer i pensar després com es garantiran els servicis bàsics. Aquesta manera de fer ja l’hem vista en altres llocs, i les conseqüències solen ser greus: barris dormitori, falta de cohesió social i una pressió insostenible sobre els recursos municipals.
Cal preguntar-se també a qui beneficia realment el PAU 7. No sembla que responga a una necessitat urgent d’habitatge per a la població local, ni que estiga pensat per a facilitar l’accés a la vivenda a joves o famílies del poble. Més bé fa la impressió d’un projecte orientat a l’especulació, a alimentar el negoci de la construcció i a repetir esquemes que ja han causat prou problemes al nostre territori. La història recent del País Valencià està plena d’exemples de creixements urbanístics desmesurats que han acabat en fracàs.
A més, una urbanització d’aquestes característiques té un cost elevat per a l’ajuntament i, per tant, per a tota la ciutadania. Mantenir carrers, enllumenat, clavegueram, zones verdes i servicis en una nova àrea urbana requereix una inversió constant de diners públics. Sovint, els beneficis es queden en mans privades, mentre que les despeses es socialitzen. És un model injust i poc sostenible a llarg termini.
El vertader progrés no passa per destruir bancals ni per expandir el poble sense mesura. Passa per repensar el model urbanístic, per rehabilitar vivendes buides, per millorar els barris existents i per apostar per un creixement més compacte, sostenible i respectuós amb el medi. També passa per escoltar la ciutadania i tindre en compte l’opinió del veïnat que viu i coneix el territori.
Dir no al PAU 7 no és estar en contra del desenvolupament, sinó tot el contrari. És defendre un futur per a Sant Vicent del Raspeig basat en el sentit comú, la sostenibilitat i la qualitat de vida. És evitar que els bancals es convertisquen, de la nit al dia, en un nou capítol del negoci de la màfia constructora. I és, sobretot, exigir una planificació urbana pensada per a les persones, no per als interessos especulatius.
Sant Vicent del Raspeig no és una colònia: dignitat territorial davant l’expansió sense límits
Sant Vicent del Raspeig no pot ni ha de ser una colònia d’Alacant. I, de la mateixa manera, Alacant no pot continuar actuant com si fora una colònia de Múrcia. Aquestes afirmacions no són consignes buides, sinó una reflexió necessària sobre el model territorial que s’està imposant al sud del País Valencià, basat en el creixement desordenat, la dependència i la subordinació d’uns territoris respecte d’uns altres.
Durant anys, Sant Vicent del Raspeig ha patit una pressió constant per convertir-se en una extensió urbana d’Alacant. Moltes decisions urbanístiques i d’infraestructures no s’han pensat en funció de les necessitats del poble, sinó com a resposta indirecta al creixement de la capital. Urbanitzacions, PAUs i noves promocions que no naixen d’un projecte propi, sinó de la lògica metropolitana mal entesa: absorbir població sense dotar-la dels servicis ni de la identitat que li corresponen.
Quan un municipi deixa de planificar per a si mateix i comença a fer-ho per a compensar els dèficits d’un altre, entra en una dinàmica de dependència. Sant Vicent corre el risc de convertir-se en un poble dormitori, on la gent viu però no fa vida, on els recursos municipals es tensionen i on la qualitat de vida es degrada. Això no és cooperació territorial, és subordinació.
Però el problema no acaba ací. Alacant, al seu torn, també arrossega una dependència estructural que no es pot ignorar: la seua relació amb Múrcia. En lloc de mirar cap al conjunt del País Valencià i articular un projecte propi i coherent, Alacant ha estat massa sovint condicionada per interessos econòmics, logístics i urbanístics que venen del sud. Infraestructures pensades més per al trànsit de mercaderies que per a les persones, polítiques d’aigua alienes a la realitat del territori i una orientació econòmica que no sempre beneficia la població local.
Aquesta cadena de dependències —Sant Vicent subordinat a Alacant, i Alacant mirant cap a Múrcia— genera un model territorial desequilibrat, on les decisions es prenen lluny del veïnat que les patirà. El resultat és conegut: més ciment, més especulació, més pressió sobre el territori i menys capacitat de decidir sobre el propi futur.
Ser veïns no hauria de significar ser colònies. La relació entre municipis hauria de basar-se en la cooperació, el respecte mutu i la planificació conjunta, no en l’absorció ni en la imposició. Sant Vicent del Raspeig té dret a definir el seu model de poble, a decidir com i fins a on créixer, i a preservar el seu territori, els seus bancals i la seua manera de viure.
De la mateixa manera, Alacant ha de reivindicar un paper central dins del País Valencià, amb veu pròpia i amb una estratègia que responga als interessos de la seua ciutadania, no als dictats externs. Només així es podran establir relacions equilibrades entre territoris, sense jerarquies encobertes ni dependències imposades.
El futur no pot construir-se a base de colònies urbanes. Necessitem pobles i ciutats amb autonomia, amb planificació responsable i amb una visió de conjunt que pose les persones i el territori al centre. Sant Vicent del Raspeig no és una extensió d’Alacant, i Alacant no ha de ser una extensió de Múrcia. Reconéixer-ho és el primer pas per a un desenvolupament just, sostenible i digne per a totes i tots.
Bon dia i salut!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada