SITUACIÓ AGRÀRIA DE SANT VICENT DEL RASPEIG

                                                                  La situació agrària

Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig

Tanmateix, però, la situació del nostre poble tampoc es troba en la millor de les situacions agràries, i això s’ha d’assimilar amb fermesa i consciència, lluitant pel nostre camp, per les nostres bledanes i per les vermelles terres que durant generacions varen donar de menjar a tantes famílies de Sant Vicent del Raspeig. Eixes terres no són només un espai físic, sinó un llegat viu, un patrimoni que parla del treball, de l’esforç i de la dignitat dels nostres avantpassats. Hui, però, sembla que aquest llegat s’esvaeix davant la indiferència i l’oblit.

El nostre poble ha patit un desequilibri molt gros entre la indústria i la ruralitat. Aquest desajust no ha sigut fruit de l’atzar, sinó conseqüència directa d’un model de creixement que ha prioritzat el ciment, la rapidesa i el benefici immediat per damunt de la sostenibilitat i l’arrelament al territori. S’ha deixat de mirar el camp com una font de vida i s’ha començat a veure com un espai buit, disponible per a ser edificat sense miraments ni respecte.

Però hem de saber que això no és només cosa del nostre poble. Aquest problema és generalitzat i afecta bona part del País Valencià i, fins i tot, els Països Catalans. Arreu del territori, el món rural es troba arraconat, envellit i abandonat, mentre les ciutats creixen de manera desordenada. La pagesia, que durant segles ha sigut la base de la nostra economia i de la nostra cultura, ha passat a un segon pla, com si ja no tinguera cap valor dins la societat actual.

Avui dia encara hi ha gent que lluita cada dia al camp. Hi ha llauradors i llauradores que, malgrat totes les dificultats, continuen treballant la terra amb estima i responsabilitat. Tanmateix, la manca d’ajudes, la manca d’interés institucional, tant per la cultura pròpia com pels camperols, i l’excés d’edificació han fet que el nostre poble no tinga un pilar fort en l’agricultura. No és un fracàs dels llauradors, que han demostrat sobradament la seua voluntat de resistir, sinó dels qui governen des dels despatxos.

Els que són a l’ajuntament, massa sovint, només pensen a macroedificar el nostre camp, a vendre’l a interessos privats i a convertir-lo en un negoci ràpid. Aquestes decisions, preses d’esquena al poble, condemnen el futur de la nostra terra i trenquen l’equilibri natural i social del municipi. El camp no és un solar, ni un espai mort: és memòria, és identitat i és futur.

Vertaderament, el nostre camp, junt amb la llengua, és la nostra sang espiritual. Sense terra i sense llengua, un poble queda buit, desarrelat i sense veu. Defensar l’agricultura no és només una qüestió econòmica, sinó un acte de dignitat col·lectiva. Cal tornar a mirar el camp amb respecte, invertir-hi recursos, escoltar els llauradors i apostar per un model de desenvolupament que no destruïsca allò que som. Només així podrem garantir que Sant Vicent del Raspeig continue sent un poble amb ànima i no només un conjunt d’edificis sense memòria.

Bon dia i salut!