EL GRAN PROBLEMA DE LA MACROCONSTRUCCIÓ I ELS SEUS INCONVENIENTS
LA MACROCONSTRUCCIÓ I ELS SEUS INCONVENIENTS
Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig
Macroconstruir és colonitzar
(Notes sobre el ciment, la demografia i la desaparició d’un país)
La macroconstrucció no és un error del sistema: és el sistema. No és una disfunció urbanística ni una mala planificació puntual, sinó una estratègia deliberada de transformació del territori en mercaderia. El ciment no cau del cel: s’imposa. I sempre ho fa amb el mateix relat —progrés, creixement, modernitat— i amb els mateixos efectes: desarrelament, especulació i submissió.
El País Valencià n’és un laboratori perfecte. Des dels anys seixanta, amb el desenvolupisme franquista i el turisme de masses (vegeu el Plan de Estabilización de 1959), fins a l’urbanisme neoliberal actual, el litoral i l’interior han estat tractats com a espais disponibles, no com a llocs habitats. Ja ho advertia Manuel Sanchis Guarner quan parlava d’un país “sense poder sobre si mateix”. Sense poder, el territori es ven.
El cas de la Platja de Sant Joan és paradigmàtic. Macroedificacions alçades sota la coartada de la vivenda de protecció oficial —una figura nascuda amb vocació social— han acabat convertides, segons diverses denúncies públiques i informacions periodístiques, en operacions opaques on els pisos han circulat dins cercles pròxims, entre amistats i interessos compartits. No és una anècdota: és la lògica natural d’un sistema on l’habitatge deixa de ser dret i passa a ser actiu financer. Tal com descriu David Harvey quan parla de l’“acumulació per despossessió”, el sòl públic es privatitza, i la necessitat col·lectiva es transforma en benefici particular.
A Sant Vicent del Raspeig, el projecte del PAU 7 i la previsió de mil noves vivendes revelen la mateixa fal·làcia. ¿Per a qui es construeix? ¿Amb quin criteri? ¿Amb quina legitimitat democràtica? Un poble de quaranta mil habitants no necessita doblar la població per viure millor. Necessita serveis dignes, arrelament, cohesió social. El creixement quantitatiu sense projecte qualitatiu és, com diria Fuster, una forma de provincianisme mental: pensar que més és sempre millor, encara que siga pitjor.
Però el drama s’agreuja quan aquest model irromp en el món rural. Macroparcs, urbanitzacions fantasma, segones residències, infraestructures sobredimensionades. Tot en nom d’una suposada revitalització que mai arriba. El que arriba és el contrari: expulsió dels habitants, encariment del sòl, folklorització del poble i destrucció del paisatge. Pierre Bourdieu ja advertia que la dominació no sempre és violenta; sovint és simbòlica. Ací ho és: el camp es reconverteix en escenari, no en espai de vida.
Aquesta dinàmica no és neutra culturalment. Té conseqüències demogràfiques evidents. Que Catalunya concentre vuit milions d’habitants mentre Castella en té dos no és un accident geogràfic, sinó el resultat d’una política d’Estat que ha afavorit la concentració poblacional i econòmica en determinades àrees, mentre altres territoris eren abandonats o instrumentalitzats. Ho han analitzat autors com Jordi Nadal, Germà Bel o Josep Fontana: infraestructures radials, centralització administrativa i desequilibri territorial sistemàtic.
Parlar d’això no és victimisme; és anàlisi política. I negar-ho és ideologia. Aquesta pressió demogràfica sobre els Països Catalans no ve acompanyada d’un respecte per la llengua, la cultura o el model social del territori. Al contrari: sovint actua com a mecanisme de substitució, tal com han explicat sociolingüistes com Lluís V. Aracil o Rafael Ninyoles. Més gent, però menys país.
La macroconstrucció, així entesa, és una forma de colonització interior. No amb tancs, sinó amb grues. No amb decrets, sinó amb plans urbanístics. No amb censura, sinó amb indiferència cultural. És una colonització gens assertiva, perquè no dialoga amb el territori: l’ocupa. I un país ocupat, tard o d’hora, deixa d’existir com a subjecte.
Joan Fuster ens va ensenyar que pensar el país és un acte de responsabilitat. Callar, també és prendre partit. Davant el ciment que avança, només hi ha dues opcions: acceptar la desaparició lenta o defensar el dret a continuar sent un país habitable, i no un producte immobiliari.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada