El mas del Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig.

 EL MAS DEL TIO CANYOT

Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig

El Mas del Tio Canyot: esplendor, vinya i silenci al cor de Sant Vicent del Raspeig

A la perifèria discreta de Sant Vicent del Raspeig, hui quasi engolit pel creixement urbà i amagat darrere del gran complex hospitalari, roman —o més bé resisteix— el Mas del Tio Canyot, una finca que fou, en el seu temps, testimoni d’un moment d’esplendor agrícola, social i econòmic que marcà profundament la història rural del terme.

El Tio Canyot, home nascut a Sant Vicent, pertanyia a eixa estirp de propietaris terratinents que, sense ostentar sempre el primer pla del poder local, sostenien amb treball, intuïció i ambició una part essencial del múscul productiu del municipi. Tot i tindre un gran casal a la ciutat d’Alacant —símbol de prestigi urbà i d’arrelament burgés—, fou al camp santvicenter on alçà la seua gran obra: el mas que acabaria prenent el seu malnom, eixe “Canyot” popular i rotund que el poble féu seu.

L’any 1932 marcà el zenit del Mas del Tio Canyot. Les vinyes, ben cuidades i extenses, travessaven el paisatge amb una geometria pacient i fecunda. Era el temps en què la vinya donava identitat, renda i orgull; quan el vi no era només mercaderia, sinó cultura, ritme anual i promesa de futur. El mas bullia d’activitat: carros entrant i eixint, cellers plens, jornalers, tractes tancats a l’ombra dels murs emblanquinats.

Tanmateix, el Tio Canyot no jugava en la mateixa lliga simbòlica que altres grans cognoms del terme. Famílies com els Giglione o els Carbonell, amos de vastíssimes extensions de terra i autèntics senyors del paisatge santvicenter, ocupaven el centre del poder econòmic i social. Per darrere d’ells, com una figura sòlida però menys visible, quedava Canyot: no tant per manca de terres, sinó per una posició més discreta, més arrelada al treball directe que no a la representació pública del domini.

I com tantes altres històries del camp valencià, l’esplendor fou efímera. La fil·loxera, els canvis econòmics, l’abandonament progressiu del món rural i l’expansió urbana acabaren arraconant el mas. Hui, el Mas del Tio Canyot es troba en clara decadència. L’estatge dels carros, que un dia acollí l’anar i vindre de la vida agrícola, ha perdut la teulada; el sostre s’ha afonat i el cel entra sense demanar permís, com un últim testimoni del pas implacable del temps.

Darrere de l’hospital, quasi invisible per a molts ulls, el mas roman com una ferida oberta de la memòria col·lectiva. No és només una ruïna: és un record petrificat d’allò que Sant Vicent fou, d’un equilibri antic entre ciutat i camp, entre l’esforç callat i la riquesa que brotava de la terra.

El Mas del Tio Canyot mereix alguna cosa més que l’oblit. Mereix ser contat, pensat i, si més no, respectat. Perquè en les seues pedres encara ressona l’eco d’un 1932 de vinyes ufanoses, de carros carregats i d’un home que, sense ser el primer, fou imprescindible en la història profunda del terme santvicenter.

Bon dia i salut.

Comentaris

  1. TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG2 de febrer del 2026, a les 6:32

    S'ha de dir que encara està habitat, però no sabem per qui. Si hi ha algú que ho sàpiga que m'ho deixe als comentaris. Bon dia i salutl.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

No estaria malament una premsa actual en valencià en la ciutat d'Alacant, com els periòdics que hi havia abans de la guerra civil

Imatge
  ESTEM ELS ALICANTINS SOTA LA PRESSIÓ DE NO PODER LLEGIR EN LA NOSTRA PRÒPIA LLENGUA: EL VALENCIÀ Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig La premsa satírica alacantina: memòria, identitat i una necessitat pendent Al llarg dels segles XIX i XX, la ciutat d’Alacant va viure una etapa d’esplendor periodística que avui sovint oblidem. En una ciutat oberta al port, al comerç i a les idees, la premsa no sols informava: feia poble, creava consciència i articulava una veu pròpia. Especialment significativa va ser la premsa satírica en valencià, que amb humor, irreverència i esperit crític va saber connectar amb la gent senzilla dels barris, amb els treballadors i amb aquell alacantinisme popular que no sempre trobava espai en els grans diaris oficials. Entre les capçaleres més emblemàtiques destaquen El Cullerot Alicantí i El Tio Cuc , dos setmanaris que formen part inseparable de la història cultural de la ciutat. El Cullerot Alicantí: la burla com a arma crítica Fundat en ...
Més informació

La destil.lació de la barella i el menjar de moltes famílies santivicenteres del món antiu i no tan antiu.

Imatge
L'UTILITZAMENT DE LA BARRELLA I EL VERITABLE OFICI CARACTERÍSTIC DELS SANTVICENTERS   Per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig                                Introducció Si ens aturem a pensar en com van nàixer coses tan quotidianes com el sabó o el vidre, segurament no imaginaríem que una part d’aquella història va tindre lloc ací mateix, a Sant Vicent del Raspeig. Entre marges de terra vermella i ferma, rambles reblides d'amerlerars i tossals ressecs, hi creixien unes plantes de tamany prou considerable però de gran valor: les soses i les barrelles. Hui les veiem com simples brosses del secà, però durant segles foren la clau d’una riquesa que arribava molt més lluny del nostre terme. En cremar-se, aquestes plantes deixaven una cendra plena de sals minerals, anomenada “pedra de sosa”, que servia per a fabricar sabó i vidre. Aquella cendra s’exportava des del port d’Alacant i era molt buscada arreu ...
Més informació

EL GUARET EN SANT VICENT DEL RASPEIG.

Imatge
                                                                EL GUARET  Per l'Home del Capell. Guaret: el any que la terra callava Als voltants de Sant Vicent del Raspeig, quan el camp encara marcava la vida de la gent, existia una paraula que tots pronunciaven amb respecte: guaret . Darrere d’aquell mot s’amagava un ritual antic, tan vell com els masos que, des de les llomes suaus del terme, vigilaven la feina dels llauradors. El moment de deixar fer a la terra Quan acabava la collita i les eres quedaven plenes de pols daurada, era també el temps de prendre decisions. El llaurador caminava pels seus bancals, remenant el sòl amb la bota, mirant el color de la terra com qui llig un llibre. Si el terreny havia donat massa dos anys seguits, si la collita havia sigut pobra o si la pluja no havia acompanyat, la sentència e...
Més informació