Els procediments de la despoblació agrària al muntanyam meridional i aquesta mateixa teoria és aplicable a tot el territori de muntanya.

 El despoblament del muntanyam meridional valencià: elegia d’un pulmó terrenal en regressió

Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig

En les pregoneses orogràfiques del migjorn valencià —allí on les serres prebètiques s’ondulen amb una severa magnificència calcària, i els bancals, com graderies ciclòpies, testimonien l’antiga obstinació humana— s’hi consuma, amb una callada però inexorable persistència, el fenomen luctuós del despoblament. Aquest territori, que fou durant segles sona agrària, cadència tel·lúrica d’una economia de subsistència sublimada en saviesa pràctica, esdevé ara una geografia espectral, una cartografia de silencis només trencada pel vent que pentina els pinars i per l’eco remot d’una memòria col·lectiva en retrocés.

El muntanyam meridional —les valls fondes de l’Alcoià i el Comtat, les altiplanures del Vinalopó interior, els plecs abruptes de la Marina Alta interior— ha constituït secularment un pulmó terrenal: espai de regulació climàtica, reservori de biodiversitat, custòdia d’aqüífers i escola d’una cultura agro-silvo-pastoral que conjugava equilibri i frugalitat. Tanmateix, aquest pulmó s’atrofia, i amb ell s’esllangueix una forma de civilització arrelada a la terra.

Les causes d’aquesta desertització demogràfica són múltiples i intricadament imbricades. En primer lloc, l’atracció centrípeta dels pols urbans i litorals —engendrada per la industrialització primerenca d’algunes ciutats i, posteriorment, per l’hegemonia del sector terciari i turístic— ha actuat com una força d’aspiració humana. Les generacions joves, seduïdes per la promesa d’ocupació estable, serveis especialitzats i mobilitat social, han abandonat els pobles serrans, deixant-hi una demografia envellida i una taxa de reemplaçament insuficient.

En segon terme, la crisi estructural de l’agricultura de muntanya ha precipitat la deserció. La minifundització parcel·lària, l’orografia adversa a la mecanització, la volatilitat dels preus agraris i la competència globalitzada han convertit en inviable allò que abans era austerament sostenible. El treball del bancal, que exigia un pacte quotidià amb la pedra i la pendent, ha deixat de ser econòmicament rendible. Sense relleu generacional, els camps d’olivera, ametler o cirerer han esdevingut erms; els marges de pedra seca, desatesos, s’esfondren com metàfora tangible d’un ordre antic que es desfà.

No menys determinant ha estat la insuficiència d’infraestructures i serveis públics: el tancament d’escoles per manca d’alumnat, la precarietat de l’assistència sanitària, la feblesa de les connexions digitals i viàries. Aquesta espiral regressiva —menys habitants, menys serveis; menys serveis, menys habitants— configura un cercle viciós que erosiona la cohesió territorial i vulnera el principi d’equitat intercomarcal.

Les conseqüències d’aquest procés són greus i polièdriques. En l’ordre ecològic, l’abandonament agrari comporta la pèrdua del mosaic agroforestal que, durant segles, havia actuat com a tallafoc natural. L’homogeneïtzació del paisatge, amb l’expansió incontrolada del bosc jove i dens, incrementa la càrrega combustible i, amb ella, la virulència potencial dels incendis forestals. Allò que fou paisatge humanitzat, modulador del risc, esdevé ara escenari propens a la catàstrofe piroclàstica.

En l’esfera cultural, el despoblament implica l’extinció progressiva d’un patrimoni immaterial: lèxic agrari, tècniques constructives de pedra seca, rituals festius vinculats al calendari rural, sabers etnobotànics i hidràulics. Cada casa tancada és un arxiu que s’apaga; cada partida rural deserta, un topònim que s’esvaeix en la desmemòria.

Des del punt de vista socioeconòmic, la desertització demogràfica accentua la desigualtat territorial i compromet la sobirania alimentària. La dependència creixent de circuits llunyans de producció i distribució afebleix la resiliència del país davant crisis globals. A més, la pèrdua de població redueix la massa crítica necessària per a iniciatives cooperatives, projectes culturals o empreses de base local, consolidant una dinàmica d’estancament.

Finalment, hi ha una dimensió ètica i política ineludible: el dret a habitar el territori en condicions dignes. La pervivència del muntanyam meridional no pot quedar reduïda a reserva paisatgística per a l’esbarjo urbà ni a escenari bucòlic per a un turisme intermitent. Sense comunitat viva, el territori es converteix en mera escenografia.

Així, el despoblament del pulmó terrenal valencià no és sols una qüestió demogràfica, sinó una crisi de model civilitzatori. Si la muntanya calla, si la sona agrària s’esvaeix, el país perd no sols habitants, sinó una part substancial de la seua ànima tel·lúrica. Revertir aquesta deriva exigeix una política integral que dignifique l’ofici agrari, garantisca serveis bàsics, fomente la diversificació econòmica i reconega el valor estratègic d’aquestes terres altes. Car en la seua supervivència no sols hi va el futur d’unes comarques, sinó l’equilibri mateix del conjunt valencià.

Bon dia i salut!