Escriptors, escriptores, lectores i lectors. Hem de recolzar la nostra literatura, hem de llegir la del passat i la del present, sense ignorar les dues i escriure activament bona literatura per als lectors que tenim al país.
La Paraula, el Temps i el poble: Una Reivindicació Literària de la llengua catalana
Escriptors, escriptores, lectores i lectors: us convoco en aquesta meditació sobre la literatura com a acte de perpetuació cultural i de responsabilitat històrica. Som hereus d’una tradició que, tot i les vicissituds del temps, ha sabut conservar la veu del nostre poble, la memòria de les nostres terres i la musicalitat de la nostra llengua. Llegir i escriure no són només accions individuals; són actes que ens situen en la continuïtat del nostre passat i en la projecció del nostre futur. La literatura és, per definició, una aliança entre el que hem estat i el que podem arribar a ser, i com a tal requereix de nosaltres una atenció vigilant, una consciència profunda i una voluntat de compromís que transcendeixi la immediatesa del moment.
Recolzar la nostra literatura no és una opció sinó un deure. Aquesta literatura —tant la del passat, que ens parla amb la veu dels qui van escriure amb l’ànima esquinçada i amb la mà guiada per l’ofici, com la del present, que s’enfronta als reptes de la modernitat, de la globalització i de la tecnologia— és la columna vertebral de la nostra identitat cultural. Ignorar qualsevol dels dos costats equivaldria a amputar el cos de la nostra història i a silenciar les veus que encara tenen molt a dir. Les pàgines dels clàssics valencians, dels escriptors i escriptores que van construir la nostra consciència literària, són un tresor que cal llegir amb reverència i amb esperit crític, reconeixent en cada mot, en cada estructura, la complexitat de l’experiència humana que encara ens interpel·la.
Alhora, no podem deixar de mirar amb ull viu la literatura contemporània. Els nostres escriptors i escriptores actuals són els constructors de ponts entre el passat i el present, els que interpreten amb sensibilitat les tensions, les alegries i les misèries del món contemporani a través de la llengua valenciana. Recolzar-los és reconèixer que la llengua i la literatura no són estàtiques ni museístiques; són vives, respiren, canvien i s’adapten a l’experiència de la societat que les habita. Escriure per als lectors actuals és, doncs, un acte de responsabilitat social i estètica, una manera de garantir que la nostra veu —rica en història i paisatge— continuï tenint lloc en un món saturat d’imatges i sons que sovint amenacen amb eclipsar la subtilesa de la paraula escrita.
Aquesta responsabilitat té diverses dimensions. En primer lloc, cal reconèixer que escriure bona literatura exigeix rigor, tant en l’ús de la llengua com en la construcció de mons narratius que siguin creïbles, vibrants i amb capacitat de commoure. La literatura del País Valencià ha de conservar la seva singularitat: el respecte pel ritme de la llengua, la precisió del lèxic, la musicalitat de la frase i la sensibilitat per a l’espai, els paisatges i la cultura material que ens defineixen. Però també ha de ser audaciosa: atrevir-se a experimentar formes, trencar esquemes, explorar temes contemporanis sense perdre l’arrelament en la nostra tradició cultural. Només així podem construir textos que siguin, alhora, homenatge i innovació, memòria i esperança.
En segon lloc, llegir és tan important com escriure. Els lectors i les lectores són els veritables interlocutors de la literatura; sense ells, els mots no transcendeixen. Per això, la lectura crítica i atenta de la literatura valenciana —tant clàssica com contemporània— és un acte de vitalitat cultural. Hem de llegir per comprendre, per aprendre, per dialogar amb els escriptors que ens precedeixen i amb els qui comparteixen amb nosaltres l’actualitat del nostre paisatge literari. La lectura és, per tant, un exercici de comunitat: és la manera com la literatura esdevé viu, com els textos cobren vida més enllà de la pàgina, i com la llengua valenciana es consolida com a vehicle d’expressió i de pensament.
Finalment, és imprescindible entendre que la literatura és un procés de filiació: cada text que escrivim és una resposta a la cadena infinita de veus que ens precedeixen, i cada lectura que fem és un diàleg amb aquells que vindran després de nosaltres. Escriure bona literatura al País Valencià no és només un acte individual, sinó un compromís col·lectiu: un compromís amb la llengua, amb la història, amb la memòria i amb la comunitat que ens llegeix. És un acte de resistència contra l’oblit, de preservació de la identitat i, sobretot, d’amor profund per la paraula i per la humanitat que aquesta paraula pot encarnar.
Per tot això, escriptors, escriptores, lectores i lectors: llegiu, escriviu, debat, reviseu i estimau. Llegiu la literatura del passat amb ull crític i reverent, abraceu la literatura del present amb entusiasme i exigència, i creeu sense por la literatura que parlarà als lectors que tenim avui i als que vindran demà. Només així, amb consciència, rigor i passió, la literatura valenciana continuarà essent un far de cultura, un espai de memòria i un pont entre generacions, una evidència palpable que al País Valencià la paraula és territori, història i futur simultàniament.
Bon dia i salut.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada