LA LLENGUA QUE PARLA ALACANT
LA LLENGUA D'ALACANT
Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig
Alacant parla valencià (encara que alguns preferisquen no sentir-ho)
Dir que Alacant parla valencià no és una proclama identitària ni una consigna romàntica: és un fet històric, lingüístic i documental. Negar-ho no és ignorància innocent; és una opció política. I, com totes les opcions polítiques, té responsables amb noms i cognoms.
Alacant ha sigut, durant segles, una ciutat valencianoparlant. Ho acrediten els Llibres de Repartiment, la documentació municipal medieval, la toponímia urbana, la literatura popular i els usos administratius fins ben entrat el segle XX. Autors com Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor o Antoni Ferrando ho deixen claríssim: el valencià d’Alacant forma part del continu dialectal meridional, amb trets propis, sí, però indiscutiblement valencians.
El problema no és lingüístic. És polític.
La castellanització d’Alacant no és un procés “natural”, com sovint s’insinua amb aquella condescendència tan útil per a no assumir responsabilitats. És el resultat d’una suma de factors ben concrets: la repressió franquista, la immigració desarrelada sense polítiques d’integració lingüística, el turisme de masses i, sobretot, la voluntat explícita de les institucions de no protegir la llengua pròpia. Com advertia Rafael Ninyoles, el bilingüisme mal gestionat és sempre una coartada per a la substitució.
En aquest context, figures polítiques com Luis Barcala no són una anomalia: són la conseqüència lògica del sistema. Quan un alcalde d’Alacant evita sistemàticament l’ús del valencià, el margina en l’administració municipal, el converteix en llengua decorativa o folklòrica i l’associa a conflicte, està enviant un missatge molt clar: aquesta llengua sobra. I quan una llengua “sobra”, acaba desapareixent de l’espai públic.
No cal prohibir-la. N’hi ha prou amb no usar-la.
Aquesta estratègia és vella i eficaç. Ja la va descriure Pierre Bourdieu quan parlava del poder simbòlic: no imposar, sinó jerarquitzar. El castellà és presentat com a llengua útil, moderna, neutral. El valencià, com a opció sentimental, secundària, prescindible. El resultat és una ciutat on molts valencianoparlants canvien de llengua per inèrcia, per educació —o per cansament.
I tanmateix, Alacant continua parlant valencià. El parla als barris, a les partides rurals, a les famílies, a les festes, a les converses que no ixen a les rodes de premsa. El parla malgrat dècades de silenci institucional. El parla perquè, com deia Joan Fuster, la identitat no sempre necessita permís.
El que passa és que no interessa que se sàpia. Reconéixer que Alacant és valencianoparlant implica assumir que hi ha hagut una política activa de minorització. Implica acceptar que el problema no és la llengua, sinó el poder. I això incomoda. Molt.
Per això es prefereix repetir el mantra que Alacant “sempre ha sigut castellana”, una afirmació tan falsa com útil. Falsa, perquè ignora segles d’història. Útil, perquè justifica l’absència de polítiques lingüístiques valentes. Útil, també, per a alimentar un relat provincial i submís, perfectament compatible amb el model de ciutat aparador i sense veu pròpia.
Defensar el valencià a Alacant no és excloure ningú. És exactament el contrari: garantir que la ciutat no es quede sense memòria, sense matisos i sense futur. Una ciutat que renuncia a la seua llengua no es fa més oberta; es fa més dèbil.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada