L'enorme problema de les energies "RENOVABLES"
EL QUE ENS VOLEN VENDRE NO ÉS EL PRODUCTE VERTADER, ÉS UN GREU PERILL.
La impostura verda: reflexions crítiques sobre el dogma de les energies renovables
En les darreres dècades, el discurs públic ha elevat les anomenades energies renovables a la categoria de veritat moral indiscutible. Se les presenta com a solució incontestable a la crisi climàtica, com a símbol d’un progrés inevitable i, fins i tot, com a expressió d’una nova ètica col·lectiva basada en la sostenibilitat. Tanmateix, aquesta narrativa, tan reiterada com acrítica, amaga una realitat molt més complexa i, sovint, profundament contradictòria. El problema no rau en l’ús d’energies alternatives als combustibles fòssils, sinó en la manera com aquestes s’han convertit en un nou dogma econòmic i polític que justifica la devastació del territori sota una pàtina de virtut ambiental.
La implantació massiva de parcs eòlics en espais rurals i de gran valor ecològic constitueix un exemple paradigmàtic d’aquesta contradicció. Els aerogeneradors, presentats com a emblemes d’una energia neta i inofensiva, provoquen un impacte ambiental sever i persistent. Les seues pales gegantines, en moviment constant, causen la mort de milers d’aus cada any, incloses espècies protegides i rapinyaires essencials per a l’equilibri dels ecosistemes. A més, la seua presència altera de manera irreversible les rutes migratòries i fragmenta hàbitats que havien romàs relativament intactes durant segles. Tot això s’acompanya d’una transformació radical del paisatge, de la construcció de pistes, fonaments de formigó i línies d’alta tensió que converteixen espais naturals en veritables corredors industrials.
No menys problemàtica és l’expansió descontrolada de les macroplantes fotovoltaiques. La tecnologia solar, que en si mateixa podria constituir una eina valuosa per a l’autosuficiència energètica, ha estat apropiada per un model especulatiu que prioritza la rendibilitat econòmica per damunt de qualsevol criteri ambiental o social. Camps agrícoles fèrtils, zones forestals i espais de gran biodiversitat són literalment arrasats per donar lloc a extensions immenses de plaques solars que substitueixen la vida per superfícies metàl·liques inertes. Aquesta substitució no només implica una pèrdua irreparable de biodiversitat, sinó també la destrucció del sòl, la desaparició de l’activitat agrària i la ruptura de l’equilibri històric entre les comunitats humanes i el seu entorn.
Resulta especialment pervers el fet que tot aquest procés es legitime sota el concepte de sostenibilitat, un terme que ha estat progressivament buidat de contingut. Renovable no és sinònim de sostenible, tot i que sovint s’utilitzen com a equivalents. Una font d’energia pot ser renovable des d’un punt de vista tècnic i, al mateix temps, profundament insostenible en termes ecològics, socials i territorials. Si la producció d’energia comporta la destrucció sistemàtica del medi natural, la pèrdua de biodiversitat i la degradació irreversible del paisatge, difícilment pot considerar-se compatible amb un futur equilibrat i just.
Cal, així mateix, qüestionar a qui beneficia realment aquest model energètic. Els territoris afectats, majoritàriament rurals i ja castigats pel despoblament, no solen rebre ni l’energia produïda ni els beneficis econòmics derivats de la seua explotació. Aquests queden en mans de grans corporacions energètiques i fons d’inversió que operen amb una lògica estrictament extractiva, aprofitant subvencions públiques i marcs legals permissius. El resultat és una nova forma de colonialisme energètic, en què el territori es converteix en simple suport físic per a infraestructures alienes als interessos de la població local.
Davant d’aquesta situació, qualsevol veu crítica és sovint desqualificada amb l’etiqueta d’anti-ecologista o reaccionària, com si qüestionar el model d’implantació de les renovables equivalguera a negar l’emergència climàtica. Res més lluny de la realitat. Precisament perquè la crisi ambiental és greu, cal abordar-la amb rigor, honestedat intel·lectual i respecte pel territori. La solució no passa per substituir un model energètic depredador per un altre que ho és igualment, encara que es presente amb un discurs més amable.
Una política energètica veritablement responsable hauria d’apostar per l’autoconsum, per la instal·lació de plaques solars en teulades, naus industrials i espais ja degradats, per la descentralització de la producció i per una planificació que tinga en compte els límits ecològics del territori. Només així es podria parlar d’una transició energètica coherent amb els valors que diu defensar.
En definitiva, convertir el camp en un immens polígon industrial no és salvar el planeta. Anomenar verd allò que destrueix la natura és una impostura que tard o d’hora acabarà passant factura. El territori, la biodiversitat i els paisatges que es perden en nom d’aquesta falsa sostenibilitat no són renovables. I ignorar-ho és condemnar el futur a repetir els errors del passat, simplement amb un altre color en l’etiqueta.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada