TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG

  EL PAÍS VALENCIÀ NO ESTÀ ARRUÏNAT COM A POBLE, CADA VOLTA TÉ MÉS FORÇA, I AIXÒ NO M'HO INVENTE JO. La gent del poble valencià se n’adona de les conseqüències del capitalisme i de la paraula prohibida «colonització». Tot i això, anirem per parts, llevant-li els ossos al conill i destripant-lo. És clar que la gent del poble sap molt bé què passa, però potser ara ho sap més que mai: coneix millor que mai les conseqüències d’aquest capitalisme colonial que hi ha al País Valencià i, per dissort, en molts altres llocs del món. Darrerament, amb la vaga indefinida de professors d’enguany, molta gent —no sols professors i alumnes, perquè els alumnes també són persones amb un criteri propi i ben definit— s’ha adonat que el govern i el sistema actual són estranys i no acaben d’agradar del tot a la gent del País Valencià. Veient el que varen fer primer durant la DANA, amb vora 300 víctimes, inclosos fins i tot votants del sector capitalista, molts han pres consciència de qui voten i de quine...

 30 de maig de 2026, Floreal del Raspeig. 500 vivendes a Planes: l'últim pas cap a la destrucció de la ruralia LO DESASTRE CAPITALISTA PER A "MILLORAR EL COLONIALISME" LA INVASIÓ I L'ANTIECOLOGISME. NO, NO A LA MACROURBANITZACIÓ QUE VOLEN FER A PLANES, UN POBLET AÏLLAT, DEL COMPTAT I DE 697 HABITANTS QUE ACABARÀ EN MÉS DE 2000 HABITANTS. Que no mos engalipen amb romanços... Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Rapeig: No ens enganyem. El projecte de 500 vivendes a Planes no és una operació pensada per a garantir el futur del poble. No és una iniciativa destinada a assegurar habitatge assequible per als joves de la comarca. No és un pla per a reforçar la vida rural. És, sobretot, una operació de creixement urbanístic que respon a una lògica especulativa aliena a les necessitats reals del territori. La vila de Planes Planes és un poble menut, envoltat de muntanyes, amb una identitat pròpia i una història que no pot reduir-se a ser un decorat per a inversors, prom...

ENDERROQUEN UNA VELLA CASA DE SANTA FAÇ DE MÉS DE DOS-CENTS ANYS PER A FER UN EDIFICI MODERN VORA LA CARRETERA   LA MEDIOCRITAT DE LES EMPRESES CONSTRUCTORES, NO ELS IMPORTA LA TERRA, SOLS FER RIQUESA ECONÒMICA APROFITANT LA SITUACIÓ DE LA TERRA I LA VIVENDA. FET PER LO TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG Al País Valencià, des dels anys 50 del segle passat, hi ha hagut l’absurditat de la depredació urbanística sense cap sentit dins del nostre camp. Un exemple actual el trobem hui a la Santa Faç, pedania d’Alacant, on hi ha cases que potser són més velles, inclús, que el mateix monestir. Hui mateix han enderrocat una vella casa de vora tres-cents anys, al costat de la carretera, d’eixes grans cases de l’Horta d’Alacant. A més, l’enderrocament s’ha fet sense l’opinió de la gent del poblet; és a dir, en ser una propietat privada, simplement les constructores l’han enderrocada, no sols l’edifici sinó més de tres-cents anys d’història. Eixa vella casa podia haver sigut el somni d’algú...

LA BATALLA DE L'AIGUA Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig Jo crec en la Santa Faç, però el que no veig just, com a llaurador de la nostra polsosa terra vermella de Floreal, és utilitzar la Santa Faç com a incògnita per a furtar l’aigua del Montnegre i davallar-la fins a l’Horta d’Alacant, deixant Sant Vicent condemnat a la sequera i al secà. Tenint en compte que el pantà de Tibi es va construir entre els anys 1580 i 1594, podem dir, o més bé afirmar, que els santvicenters també volien l’aigua del pantà. Però la vila del Raspeig, en aquella època, era més bé un roal de cases envoltant una ermita amb el nom de Sant Vicent Ferrer, abans construida en honor a (San Ponce) i que posteriorment passà a ser anomenada com a Ermita de Sant Vicent Ferrer. Evidentment, Alacant es mostrava com una ciutat amb una bona activitat comercial i autonomia. Els vins cada volta tenien més valor i arribaven cada vegada més lluny del nostre territori. Tanmateix, eren intel·ligents: no tenien ...

  CAMINS SENSE ASFALT CAMINS LLIURES Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig Dissortadament, al nostre poble, Sant Vicent del Raspeig , no s’ha sabut valorar com cal allò antic, ni molt menys la nostra ruralitat. És a dir, per ignorància —o potser per interessos— dels governants i dels grans empresaris, no s’ha pensat en el benestar del poble treballador, sinó en convertir la terra en un espai despersonalitzat, sense ànima, reblit de naus industrials, asfalt (blec), edificis i xalets. Aquesta transformació no és casual ni innocent: respon a una manera d’entendre el territori com un simple recurs econòmic, i no com un espai viu, carregat d’història, memòria i identitat. Els camps, els camins i les construccions tradicionals no són només elements físics; són testimonis d’una forma de vida que ens connecta amb les arrels i amb les generacions que ens han precedit. En la primera imatge, podem observar com era, fa tot just un mes, un camí rural a la partida del Canastell, amb...

  EL CAPITALISME MENJA TERRA Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig Això d’arrelar-se a un lloc no és una mera inclinació sentimental, ni una feblesa nostàlgica pròpia d’esperits sentimentals: és, més aviat, una exigència ontològica de la condició humana. L’ésser humà, en la seua radical finitud, necessita inscriure’s en una geografia concreta, habitar un espai que no siga merament físic sinó simbòlic, històric i afectiu; una terra que esdevinga pàtria en el sentit més noble del terme: no com a instrument ideològic, sinó com a àmbit de pertinença, de continuïtat i de significació. Tanmateix, aquesta necessitat primigènia entra en col·lisió frontal amb les dinàmiques dissolvents del capitalisme contemporani. No parlem ací d’un fenomen circumscrit als Països Catalans o a l’Estat espanyol, sinó d’una lògica expansiva i totalitzadora que ha colonitzat pràcticament tots els racons del planeta, amb una virulència particularment accentuada en paradigmes com el dels Estats Units,...

De la neu immaculada a la pols ocràcia: elegia ultraculta sobre el calfament global i la seua epifania devastadora al País Valencià FET PER LO TIO CANYOT DE SANT VICENT DEL RASPEIG En l’era present —que alguns, amb terminologia d’hipèrbole quasi escatològica, han gosat anomenar  Antropocé — la humanitat contempla, amb una barreja d’hybris prometeica i d’estupor tardà, l’efecte retroactiu de les seues pròpies desmesures. El fenomen designat com a calfament global no és merament una oscil·lació tèrmica dins els cicles naturals de la biosfera, sinó una alteració sistèmica, una disrupció ontològica del metabolisme planetari, provocada per la combustió massiva d’hidrocarburs fòssils, la desforestació extensiva i la hipertrofia productivista que, des de la Revolució Industrial, ha convertit l’atmosfera en una cambra d’acumulació gasosa saturada de diòxid de carboni, metà i òxids nitrosos. Aquest increment sostingut de la temperatura mitjana global —que els informes del  Intergovernm...

  ESTEM ELS ALICANTINS SOTA LA PRESSIÓ DE NO PODER LLEGIR EN LA NOSTRA PRÒPIA LLENGUA: EL VALENCIÀ Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig La premsa satírica alacantina: memòria, identitat i una necessitat pendent Al llarg dels segles XIX i XX, la ciutat d’Alacant va viure una etapa d’esplendor periodística que avui sovint oblidem. En una ciutat oberta al port, al comerç i a les idees, la premsa no sols informava: feia poble, creava consciència i articulava una veu pròpia. Especialment significativa va ser la premsa satírica en valencià, que amb humor, irreverència i esperit crític va saber connectar amb la gent senzilla dels barris, amb els treballadors i amb aquell alacantinisme popular que no sempre trobava espai en els grans diaris oficials. Entre les capçaleres més emblemàtiques destaquen El Cullerot Alicantí i El Tio Cuc , dos setmanaris que formen part inseparable de la història cultural de la ciutat. El Cullerot Alicantí: la burla com a arma crítica Fundat en ...

  La Paraula, el Temps i el poble: Una Reivindicació Literària de la llengua catalana Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig Escriptors, escriptores, lectores i lectors: us convoco en aquesta meditació sobre la literatura com a acte de perpetuació cultural i de responsabilitat històrica. Som hereus d’una tradició que, tot i les vicissituds del temps, ha sabut conservar la veu del nostre poble, la memòria de les nostres terres i la musicalitat de la nostra llengua. Llegir i escriure no són només accions individuals; són actes que ens situen en la continuïtat del nostre passat i en la projecció del nostre futur. La literatura és, per definició, una aliança entre el que hem estat i el que podem arribar a ser, i com a tal requereix de nosaltres una atenció vigilant, una consciència profunda i una voluntat de compromís que transcendeixi la immediatesa del moment. Recolzar la nostra literatura no és una opció sinó un deure. Aquesta literatura —tant la del passat, que ens parla...

  El despoblament del muntanyam meridional valencià: elegia d’un pulmó terrenal en regressió Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig En les pregoneses orogràfiques del migjorn valencià —allí on les serres prebètiques s’ondulen amb una severa magnificència calcària, i els bancals, com graderies ciclòpies, testimonien l’antiga obstinació humana— s’hi consuma, amb una callada però inexorable persistència, el fenomen luctuós del despoblament. Aquest territori, que fou durant segles sona agrària, cadència tel·lúrica d’una economia de subsistència sublimada en saviesa pràctica, esdevé ara una geografia espectral, una cartografia de silencis només trencada pel vent que pentina els pinars i per l’eco remot d’una memòria col·lectiva en retrocés. El muntanyam meridional —les valls fondes de l’Alcoià i el Comtat, les altiplanures del Vinalopó interior, els plecs abruptes de la Marina Alta interior— ha constituït secularment un pulmó terrenal: espai de regulació climàtica, reservori...

 L'OFICI DE MOLINER Fet per lo Tio Canyot de Sant Vicent del Raspeig El molí oblidat de la Sèquia Gran: memòria d’aigua, forment i treball A Sant Vicent del Raspeig, encara que es fa difícil de pensar hi havia alguns molins vora les sèquies més grans, com la Sèquia Gran, que travessava la partida de Canastell. És la història del molí de la Sèquia Gran , un dels enginys hidràulics que durant segles va donar vida, pa i feina a la gent de la partida de Canastell i del terme en general. La Sèquia Gran naixia a les altures del Maigmó , aprofitant les aigües de pluja i les surgències de la serra. Des d’allí davallava, pacient i constant, cap a Alacant, regant bancals, movent molins i vertebrant una economia pagesa basada en l’aigua escassa però ben administrada. En el seu pas per Canastell, la sèquia alimentava un molí fariner que era molt més que una construcció: era un centre de treball, de relació social i de supervivència. Avui, però, les restes del molí i de la sèquia són pràcti...

  Bon dia i salut.